Sempre sóc jo la que perdo,
la que s'equivoca,
la que transparent es torna
quan no t'interessa
i la que en els racons,
perd la seva ombra.
La que diu t'estimo
amb la boca,
amb el cor,
amb allò que sospira
quan amb tu pensa
però, sempre sóc jo,
la que va enredera
i veu com el seu món trontolla,
quan més segura es troba.
No sé que ho fa
que quan la felicitat
entra per la porta,
aquesta, marxa corrents per la finestra
i ja estic cansada,
de valer poc,
d'estar perduda,
de no sé jo
la que decideix si vol,
si marxa,
si perdona
o et fa fora
de la seva vida.
Perquè jo no sóc qualsevol
ni qualsevol pot tenir-me,
doncs, les coses més grans sovint,
són les més petites.
Com voldria,
ni que fos per una vegada,
que la teva nit fos meva
i dir-li a la teva carícia,
que avui dormirà bressada
entre el teu pit i la teva natja,
entre el meu desig i la meva boca
on guardo la llengua
que entremaliada s'espera,
a què li donis la llibertat
de conquistar la paraula.
Aquella que sempre calla
quan el cor batega,
doncs, no et vol interrompre
si avui ets agosarada
i em demanes de fer l'amor,
amb una mirada.
Perquè les oportunitats,
sols passen una vegada
i la vida és tan curta,
que ara ja no respira
sinó que et sospira,
cada cop que et treu la roba.
Com voldria,
ni que fos per una vegada
que la teva nit,
fos meva.
Un vell somriure
enganxat a la sola d'una sabata
gastada de tant caminar,
petits batecs
que a penes s'escolten
amb adéus marcats
en calendaris separats
d'aquells que abans,
assenyalàvem amb vermell
i ara, el temps,
a poc a poc va esborrant.
Sinceritats venudes
a preu d'engany,
amb paraules buides
sense significat.
Sospirs perduts
en carícies d'estranys,
que desitgem que omplin
aquells forats,
que de negre es pinten.
Crits sostinguts
per no espantar
els que sempre ens estimen,
sense preguntar.
I com no,
el gust salat
d'un tros de cel,
que llàgrimes plora.
Viure és un cabdell
on entra i surt la gent
i de tant en tant algú,
sense saber perquè
s'hi queda atrapat
i ens enamora.
Habito
i no evito
passar com huracà
pel mig de la teva ombra
i deixar sense al·lè
al sentiment que despulla el teu desig,
doncs, hi ha vincles
que deixen d'estar units
per ser inseparables
i provocar rodones concèntriques
dels sospirs que s'enganxen
en les boques d'aquells,
que no sols respiren.
I per més que sobrin
sempre faltaran batecs,
perquè les hores es fan curtes
i no saben créixer
si lluny et tenen,
atrapades en la teva veu,
el teu somriure
i uns ulls que diuen,
que no necessiten dir res
si amb la teva presència
qui et contempla,
ja emmudeix.
Estic,
sospesant les maldestres hores
on no en vaig saber més
d'aturar la meva llengua
i dir-li que callés,
que no t'ensenyés totes les cartes
perquè no cal mentir
però tampoc suïcidar-se al dir,
que sense tu no podria viure
i s'acabaria el meu destí,
quan ja no pogués tenir-te.
Però que vols si sóc així,
no estimo mai a mitges
ni en sé dissimular el desig
si algú,
com aquell que no vol
passa pel meu costat
un dia qualsevol,
i mirant-me als ulls em diu,
el meu món roda per tu.
Maldestres les hores
on no en vaig saber més
d'aturar la meva llengua
i dir-li que callés.
Necessito.
Et necessito.
Em necessito.
Perquè dues parts
en una es transforma
si la que dóna,
es divideix
i no li importa,
afrontar els reptes
d'anar a cegues
perquè sap,
que amb tu
les normes són dolces
com els petons que regales
encara que de vegades,
pensi que els he somiat.
Serà que diuen
que els miratges existeixen
i no sols en els deserts,
doncs,
jo sé d'un lloc
on la calor crema com el foc
si et miro als ulls, hi veig,
que el desig té un cos de dona
que a les nits,
es vesteix de vers.
Després,
és un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen
i una llengua que no calla
repetint la mateixa lletania,
la que voldria tenir-te a la vora
i contemplar-te en silenci,
perquè res més em fa falta.
Però no hi ets
i m'he de conformar
amb pensar-te
i desitjar-te d'esperit
mentre el temps passa
i jo sóc aquell
què li diu al rellotge,
que no té
tota l'eternitat per esperar-te,
però al que no li importa morir-se
mentre espera,
si després d'un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen,
hi ha una llengua que no calla
i es passeja per una boca,
que és la meva.
