Silenci, benvingut a mi...
intentant donant-he forma.
La provocació d'un estat verge
on no hi ha frontera,
sinó camí,
on hem lliuraré a la paraula
per fer-me sentir.
La seva textura de vellut serà,
acariciada en sentiments
d' avantguarda
i on el passat es mantindrà,
sempre,
en la mateixa ratlla.
Mastego la seva olor
trencada pel color
de la partitura en cançó.
I res més,
doncs l'aire que respiro
no fa cap soroll,
sols, eterna màgia
d'allò que es transforma
en un instant de paraula.
La seqüència d'una acció
que no es veu però es palpa.
Si mai teniu l'oportunitat
de mastegar el silenci,
assaboriu el seu gust,
engoliu el seu l'aroma i
guardeu-lo en l'ànima.
En el món en que vivim
el silenci és un tresor
cobdiciat per la paraula.
Encara es fosc al cel
quan repica la campana
i em fa despertar del coixí
en la fosca matinada.
Amb silenci absolut
arrossego la meva ànima,
per donar-li de menjar a l'esperit
que comença a tenir gana.
I quan entro dins del claustre
imagino fesomies,
desdibuixades sota un hàbit
que modifica les nostres petites vides.
El poder de la fe
que mou muntanyes,
el que fa apagar les flames
i lluitar contra les feres
dibuixades en les ànimes.
Sentiment constant
entre el bé i el mal,
que sovint s'agafen de la mà
per fer-nos equivocar.
Doncs el cel
sempre serà allà dalt
el que la terra,
en voldria tenir un petit espai.
Per que no hi ha lloc
on es pugui esborrar,
el dit màgic de la fe
si el mou la voluntat.
Ningú pensa que no sóc de pedra
i el cor s'encongeix quan tu no hi ets,
ni que l'amor és una perla
difícil de conservar en el temps.
Que el sentiment no és una paraula
escrita en un paper
i que les llàgrimes mullen
encara que les eixugui el vent.
Que la llengua s'equivoca
tapada en la seva capseta
i que el sol torna a lluir
després d'una nit freda
quan tu no hi ets amb mi
per rescatar el que té pressa.
Que les onades no es cansen
i busquen refugi en sorra blanca
esperant dormir en els teus braços
quan ens trobi la matinada.
Que els meus petons són aire
respirats amb gelosia
compartits amb el rellotge,
d'una cita furtiva
escrita a foc de per vida.
I quan ja no sé que pensar
per que tot m'ha vençut,
torno a recordar
que de la teva boca vaig tastar
el desig del desconegut.
Ningú pensa que no sóc de pedra.
Quan el somriure es contagia,
la mirada s'il·lumina
i el calor es transmet amb una carícia,
aquí hi ha màgia.
No es necessita paraula
per mostrar fantasia
doncs sols en l'acte resideix
el que es crea.
Hi ha moments inesperats
que mostren eternitat de per vida
amb un trosset de cel
o una ullada de picardia.
Quan es materialitza l'ambient
dona igual el passar calor
o fred,
res importa més que el cor sent.
Per que la complicitat viu
allí on sempre neix.
En l'instant d'una passió.
El desig d'un petó.
El calor d'un altre cos
que necessitem per passar l'hivern
i que arribi la primavera
amb florida condició
i ens mostri de nou l'amor.
Més una cosa et diré.
Jo no pateixo mai fred
si em mostres la teva passió
tatuada en el teu cos.
Quan el somriure es contagia
i la mirada s'il·lumina
el calor, es transmet amb una carícia.
Hi ha gustos que es poden imaginar
però mai oblidar.
Quan un va a l'aventura
tanca els ulls i es deixa dur
sense importar el camí que li queda
si realment,
vol caminar.
Amb la tranquil·litat
en tanca els ulls
i comprova amb gust
que el que tasta,
és el que fa temps que va buscant.
I quan en queda prou embriagat
pensa que no en vol despertar
de la dolcesa del seu gust
amarada dins la seva sang.
Per que compartir el que es desitja
té un plus de condicional
fins que cap dels dos
en vulgui renunciar.
Hi ha moments inesperats
i sentiments retrobats pel que sempre
hem volgut recordar.
Amb gust de maduixa
em vas besar
en aquell llit tan gran,
on es va perdre la vergonya
i va néixer algun lligam
que encara nosaltres no sabem desxifrar.
Et deixo dormint el son
que ahir ens va despertar
jugant a descobrir
els gustos d'uns petons
que mai,
hauríem imaginat.
No dono pas a res
i t'ho explico tot sense paraules.
Les meves mans no busquen
sinó respondre't,
a allò que encara no se sap.
Serem investigadors
del que encara no ha passat
però tenim al pensament que passi.
Doncs hi ha persones
predestinades a estimar-se
i d'altres a voler estimar.
Com que encara
no ho he pogut esbrinar,
no sé en quin grup posar-me.
Espero que tu em sàpigues guiar.
No ho sabem
però ja està tot fet.
Preparat el camí
l'acció és un sospir
que ens porta a nostra fi.
I després diran
que mai fou així
però jo sé
i tu saps,
que ja fa temps,
estava tot escrit.
En pell resseca
el sol em crema,
on l'aigua no arriba
ni ha acariciar-me l'ànima.
Allí en la llunyania
sols terra,
terra seca.
Si alço els ulls
no hi veig altra cosa que sorra,
una sorra que no vull meva.
El temps canvia.
I on al principi
el res era protagonista,
trobaràs un poble
en eterna lluita.
Aquí la gent també crida,
riu i plora
i els nens juguen
amb ulls de sorra,
cada dia.
Esperant que torni
el moment de la partida
esperaré asseguda...
Mentre,
en pell resseca el sol em crema
on l'aigua no arriba.
