Tu ja saps lo difícil que em resulta,
oblidar-me dels teus ulls?
De mirada encisadora,
no et fa falta obrir la boca,
per dir-me amb paraules
el que de vegades s'equivoca.
Ho fem fàcil per un cop
i sense obrir-la ens ho podem dir tot.
Depenent del nostre desig,
i les ganes de sentir,
que tingui el nostre cor.
Sovint les paraules es perden
si sols es porten en la ment.
Les mirades queden,
quietes,
esperant el millor moment.
Una mirada és tot.
Una mirada creix.
Una mirada pot dir
el que la paraula defineix.
Encisadora,
la mirada, és.
Faríem bé,
de treure la pols dels nostres records.
Tornaríem a trobar,
el que abans ens feia somiar
i el que sempre ens ha fet riure,
però que encara volem amagar.
Recordaríem els petits problemes,
que no ens deixaven respirar.
I les estones d'indecisió,
difuminades entre la duresa del moment;
quan no sabíem realment,
el pes del poder de decisió.
Quan l'únic repte era aprendre,
i el consol poder plorar,
a les faldes de la mare
si algú s'atrevia a fer-nos mal.
Quan l'aigua no tenia marca,
i el vi era per tothom igual.
Ser de poble era tan privilegi
com els que eren de capital.
Viure era una lluita.
Respirar una necessitat.
Estimar una aventura,
que et podia deixar marcat.
Els records per això serveixen,
per no oblidar el passat.
Les arrels d'aquesta vida,
en la vida és faran grans.
En la pau dels teus ulls,
llegeixo la meva ànima.
Seguint la meva intuïció,
busco el teu flaire que m'obri el camí
i em porti al teu port,
on protegit de la marea
trobi dolça son.
Compartint el dia a dia,
em cures les ferides
que brollen del meu cor,
i sense preguntar sempre dones
el que els altres demanen
a canvi de moneda d'or.
L'instint és el teu sentit,
els teus llavis el meu sabor;
afortunat de tenir-te
i saber cridar el teu nom.
Joana,
si el temps és el que passa,
agafem-lo tots dos ben fort.
En passos curts, la giravolta,
i la transporta com un tros de paper.
Ella de cames llargues,
dolça,
se li acosta, i li roba un bes.
La música segueix el seu só.
Les notes es van succeint.
Les emocions augmenten.
El sentiment creix,
com si aquest no tingués fi.
El ritme li surt de l'ànima,
i no pot deixar de ballar,
aquesta música embriagadora
que l'ha sabut embruixar.
Amb moviments sinuosos
es deixa transportar...
L'habitació s'ha fet petita
per als cossos que han de ballar.
Es miren als ulls.
Ja està tot dit.
El poder del moviment
s'ha fet tango aquesta nit.
Ves poc a poc,
resseguint la línia de la meva pell.
Acuradament i sense pressa,
descobrint a cada corba,
la passió i el sentiment.
Sembla que el que s'amaga,
és el més temptador,
si descobreixo sota la roba
el que m'encén en combustió.
I entre tanta subtilesa,
el desig és el millor,
si la seda del teu cos
es disfressa de passió.
I com que les paraules van sobrant,
et regalo un silenci
per que et vagis preparant.
L'olor de la teva pell
guiarà els meus sentits,
per no perdre l'oportunitat
que s'escapa entre els meu dits.
I potser després de tot
aconseguirem recordar,
que dels llavis sempre es menja,
si un es deixa menjar.
Ens cridaren a mitja nit.
Ja no hi havia res a fer.
El foc s'ho ha menjat tot,
fins les espines del roser.
Aquell que vas plantar,
i regàvem cap al tard.
El de les flors blanques
que a l'avi li agradava tant.
No ha sobreviscut res.
Ni els records.
Tants anys que ha costat,
i en un instant...
Tot s'ha cremat.
Ara sols queda això,
les cendres i el dolor
d'aquell que no ho pot evitar.
Maleït el moment,
del pensament de l'inconscient,
que ens ha deixat sense res.
Per jugar amb sentiments
una espurna ens ha matat.
És el sentiment que t'omple,
i que sense ell,
el cor no pot bategar.
Els estels no brillen
i et falta l'aire per respirar.
Llibertat, quanta falta fas.
Sense tu la foscor sempre és present
i el gris el color predominant.
La rialla emmudeix
i a la llàgrima deixa pas.
La lluita és constant.
Llibertat, quanta falta fas.
És un instint,
una necessitat,
un plaer,
el somriure de l'infant...
Les cadenes trencarem
d'aquells que ens volen lligar,
i els direm per si no ho saben:
Llibertat, quanta falta fas.
