ja no és un motiu per quedar-me.
Ara mes aviat,
és el desig irrefrenable
de saber que tu m'estimes,
el que no em fa moure,
del teu costat.
El que distorsiona la realitat,
i li posa gust i tacte,
perquè la resta
ja ve amb nosaltres:
carícies, petons i abraçades
que en lloc de minvar,
quan tu ets a prop,
no paren de créixer.
No sé per què serà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada