si a cada espai canvio,
per pensar igual o diferent
o simplement deixar la ment en blanc
per tornar a ser quelcom,
i que tothom pugui saber
que sols necessito ser,
una persona normal
que plora i riu,
que estima i es deixa tocar
allí on comença tot,
allí, on res és difícil
ni tampoc complicat,
on tancar els ulls dóna sospirs
i ales a la imaginació,
sentiments a l'emoció
de sentir-te al meu costat,
encara que a vegades,
camini per la foscor.
Com et podria explicar qui sóc,
si a vegades,
tampoc ho sé jo.
Potser millor callar
i deixar que tot passi
com hagi de pasar,
tancant els ulls
mentre els sospirs,
donen ales per volar,
directes al teu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada