Què fàcil era parlar quan...

Per què ella és tan gran

i jo sóc tan petit?

No hi ha cap sentiment 

que vesteixi les meves nits

des de que no hi és.

Què fàcil era parlar

quan la podia tocar.

Si una paraula ens callava

sempre la carícia ens feia dir,

doncs la calor de dos cossos

sempre inciten a estimar.

Però ara,

ja no hi és.

Diuen que amb la matinada va marxar

sense deixar res escrit, 

be, sols quatre paraules tristes en paper

que m'expliquen,

que mai més tornarà.

Qui sap si per la primavera

quan el cel es blau eternament

vindrà cap als meus braços 

per dir-me, 

que m'ha trobat a faltar

dins la seva tristesa...

Però que neci sóc!

Perquè no li vaig saber dir

que ella era el meu foc 

quan la tenia tan prop?

Si pogués tirar el temps enredera

li diria a cau d'orella

que ella sempre serà

molt més gran que jo.