diumenge, 11 de setembre del 2011

Temps de silenci

Muda.
Muda em quedaré,
per que ningú sàpiga 
que en tu penso.
Difícil em serà
doncs l'instint és innat
i la boca m'obrirà,
enverinant la paraula.
Cosiré els meus llavis,
però de poc em servirà.
Tot el que volem ocultar
és el que més es veu.
El no és un sempre trencat
difícil d'apedaçar 
si és paper mullat.
Les normes del joc han canviat.
Presonera m'he tornat
dels meus propis sentiments
que intento oblidar,
sempre amb ajut del temps.
Però aquest s'encaparra en recordar
que encara que tot va endavant
queda quelcom allà al final.
Que pesat...
I jo com li puc dir,
que no és que et vulgui oblidar,
si no que vull difuminar
els petons que em vas donar?
Millor serà.
Lluitar sense espasa
és mort segura.
Però no tinc por. 
Que hi puc perdre ja.
Temps de silenci escrit al cor.
Muda.
Muda em quedaré, 
per que ningú sàpiga 
que en tu penso.



3 comentaris:

  1. No facis del silenci el teu temps. Desbrossa la banalitat de lo desitjat.Quan hi ha una entrega noble i sense reconades amagades, no hi pot haver un temps que pugui tapar la roja riuda del volcà, el batec incontrolable del cor. No emmudeixis, surt i crida el teu ofec i recorda que només hi ha una vida per fer retrets.Després, després es tanca la finestreta.

    ResponElimina
  2. Poema d'una mudesa, difícil de portar. Lluita contra instints contra instints, contra el temps coadjuvant de l'oblid però que en aquest cas deix el residu resistent, contra la pròpia contradicció, no és que es vulgui oblidar, a tot estirar, potser difuminar, difuminar què? els petons, per fer-ne un de tants gustos com en són un per un; contra els propis sentiments. Tot, el cúmul de tot plegat un pes quasi insuportable, en el límit que sent que res més és possible perdre. La mort és poca al costat d'altres pèrdues que són en vida, que es viuen. I el pensament d'una mudesa, d'un ofec. Aquí hi ha tristor, quietud de tristor, buidatge que es vol i no es pot. A on, però, la tristor...

    ResponElimina
  3. És difícil embarcar el passat que no vols i que vagi mar enllà. Però no et qeudis muda, salta i balla i canta als quatre vents. Sigues sempre tu. No deixis que cap baula forgi una cadena per esclavitzar ni la teva vida ni el teu cor...

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina