diumenge, 17 d’abril de 2011

Això, sempre serà nostre

Quan no sabia que existies
em pregunto com podia respirar.
Hi ha coses inexplicables.
I aquesta n'és una de gran. 
Torno enredera en el temps
i em quedo amb aquell instant,
en el que m'esperaves....
No sé si aquell dia vaig fer molt tard.
Ens vam explicar moltes coses
o potser sols les vaig imaginar...
No...allí hi havia algú, 
que em va agafar de la mà 
i m'eixugà aquella llàgrima,
que va caure galta avall.
I recordo i no paro de pensar,
en que el teu tu,
fa un jo
cada cop més gran.
Això, sempre serà nostre.
La resta, 
ja es decidirà.













1 comentari:

  1. marta cada poema publicat y lleguit m'ho fiquen mes dificil opinar algo diferent i sapigent que tu no tu creus una arttista sempre seguire opinant lo contrari encara no as sigut capaz de publicar un sol poema que no m'agrades aixo et fa molt especial petonets marta sempre gracies per el pribilegi de llegirte y tenirte com amiga

    ResponElimina