divendres, 18 de març de 2011

La lluna, ella serà...

Serà la teva lluna,
la que em cobrirà de petons aquesta nit?
La que em vetllarà la son
i marcarà el teu nom, 
en els meus somnis?
La que em farà de guia i consol,
quan no trobi el camí
en mig de fosca nit?
Ella serà...
La que em gronxarà en quart minvant 
i em taparà quan serà plena.
La que em somriurà
còmplice de l'amor,
que jo sento per tu,
sigui estiu o primavera.
Dibuixada en la fosca,
al cel,
s'ha colat un far gegant.
El contrast s'ha fet patent,
entre el negre i el blanc.
La lluna,
ens té el desig marcat.
No hi ha barreres en el temps
mentre ella fa l'amor aquesta nit,
enmig d'una pluja d'estels.









2 comentaris:

  1. Aquest poema m'ha evocat uns records preciosos d'una nit d'estiu a una platja de Menorca. Gràcies!

    ResponElimina