ni l'olor de la teva pell,
ni saber que penses en mi
quan ja ningú es fixa en tu
i la història ja escriu el fi.
Odio recordar
el que vull oblidar.
No et vull tornar a tenir
si he de tornar a patir
el no tenir-te al meu costat.
No vull semblar ridícula
d'amor no és mor ningú,
més la vida ens ensenya
que sovint estimar,
ens despista el batec de cor
per la neurona del pensar
que es dins del nostre cap.
Sí, deixem-ho així.
Jo et deixo a tu
i tu em perds a mi.
Quina realitat més cruel
el saber qui deixa a qui.
En l'art d'estimar
la ira és el sentit
que convida a l'esperit
sempre a entrar en acció,
quan no ens queda altra opció.
Odio recordar
el que vull oblidar
si ets el tu,
amb qui no vull tornar a pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada