Ja estic preparada
per creuar els dits,
per tenir una mica de sort,
perquè em surtin les ales,
i tenir més d'un motiu.
Ho tinc tot a punt,
l'equipatge fet,
les ganes enceses,
i l'anhel comptant els segons.
Portaré el sol,
i a la nit els estels,
i un sac de petons
per si ens avorrim,
i volem fer quelcom més.
Què em dius,
vols venir amb mi?
Hi ha motius per no tornar,
camins per perdre-s'hi,
records per oblidar,
i deserts per ofegar-se.
Somriures de tristesa,
llàgrimes d'alegria,
fum de tots colors,
i sentiments que porten culpa.
Hiverns al Carib,
estius a Suïssa,
cafè endolcit,
i lletra que es torna muda.
Ocells que caminen,
persones que volen,
espies espiats,
i nits sense lluna.
Sempre hi ha algú que parla,
mentre hi ha algú que escolta.
Algú que somia,
i algú que toca de peus a terra.
Algú que busca caragols,
i algú que cerca la pluja.
Algú que té por de la por
i algú que diu que és valent,
amb la boca petita.
Algú que menja,
i d'altres que passen gana.
Algú que no té temps
i algú que el malgasta.
I sort que hi ha algú,
i que nosaltres no estem sols
per parlar amb qui no calla,
i tocar de peus a terra
mentre somiem buscar la pluja,
i trobem caragols
que algú menja
amb la boca petita
perquè diu que no té temps,
però en realitat,
el que ha perdut,
és la seva llengua.
Els espais concrets,
no sempre tenen forma.
Qui sap interpretar
pensa que porta avantatja,
i se sent vencedor d'un somni,
del que mai desperta.
Guanya, però no per força.
Perd, però mai per derrota.
Els batecs són la marea
que mullen la costa
i voregen tot el que toquen,
deixant gust de mar
en llavis dolços,
i llàgrimes de sal
quan el sentiment és un nom
que perd el nord
perquè s'enamora
d'un miratge que és un batec,
amb els teus ulls,
i la teva boca.
El temps,
ja no és un motiu per quedar-me.
Ara mes aviat,
és el desig irrefrenable
de saber que tu m'estimes,
el que no em fa moure,
del teu costat.
El que distorsiona la realitat,
i li posa gust i tacte,
perquè la resta
ja ve amb nosaltres:
carícies, petons i abraçades
que en lloc de minvar,
quan tu ets a prop,
no paren de créixer.
No sé per què serà.
No vull estar amb tu,
això ho pot fer qualsevol,
en qualsevol moment.
Jo, em vull quedar
en aquell raconet
on el cor no pot més,
i s'obliga a dir sí senyor,
i a bategar més fort
quan, sense permís,
pensa que l'amor existeix
encara que les distàncies,
i les prohibicions,
marquin fronteres.
Però saps?
No tots els murs són de pedra,
alguns cauen amb les mirades
i després,
després ningú pot parar.
Jo, ja t'he avisat.
No vull estar amb tu,
això ho pot fer qualsevol,
en qualsevol moment,
jo em vull quedar
en aquell raconet
on no em pots oblidar,
i el cor no pot més
i t'obliga a dir sí senyor,
i a bategar.
Pocs diuen que saben
i molts, es queden amb el dubte
i sincerament,
no és condició sine qua non l'experiència.
M'equivoco
i les errades deixen rastre
per desgràcia,
com les bones flaires,
però segueixo endavant
com la millor equilibrista,
intentant fer el correcte.
I què és el correcte?
Si ho sabés, tampoc ho faria,
perquè no vull ser perfecta,
jo, sols vull estimar-te.
Això, no es pregunta.
