Els teus llavis parlaven
d'aquella nit amb mi
on no hi van haver imatges,
sols carícies per als sentits.
En aquella habitació
s'encengué el nostre desig
i aprenguérem a distingir
on teníem els braços
els llavis i els dits.
Recordo que en el sopar
la taula que ens separava
era massa gran,
vaig pensar.
Però no et podia dir
que feia estona,
em moria per un petó
de la teva dolça boca.
El vi no era especial,
el menjar era normal,
però amb tu tot va canviar.
Doncs el que era llarg és va fer curt
i el temps va volar,
el desig va créixer
per no acabar-se mai.
Quan es va apagar la llum
la pel·lícula va començar...
Te'n recordes del títol?
Aigua que dona vida a la natura
en sortir de la foscor de la nit,
rosada que ens mullava
les ganes i l'esperit.
La lluna ens va tapar els ulls
quan vam fer l'amor, en aquell llit.
Del viatge més petit
en trec un món sencer
per compartir paraules i fets.
Doncs sé, que amb tu,
mai puc caure.
Em vens a recollir enlaire
si l'atac és contundent
i em cures l'ànima,
quan la valentia es perd.
Viatjar al teu costat
és experiència viva,
que amb els anys
creix i es fa gran.
Com fruita madura
agafa dolçor
del gust de tenir-te,
sempre, al meu costat.
La teva paraula m'alimenta.
Els teus ulls em guien.
El teu cor em manté viva.
Tu i jo som un,
des del primer dia.
Tenim escrit un contracte
que diu,
germans de per vida,
que vaig signar amb la sang
d'un amor incondicional.
Doncs ets la meva millor part
d'allò que en diuen estimar
amb ànima de germà.
Viatjar amb tu
és experiència viva
que em fa ser,
una miqueta més gran
cada dia.
N'estàs segur que me la dones?
Entre paraules
em trobaré en mig dels actes,
dibuixats al pensament
de les portes d'estimar.
Doncs no és fàcil donar
si no és rep.
Res és incondicional.
Acarono el silenci
que diu l'eco del teu crit
entre sordes promeses
de tenir-te sols per mi.
Disfressada llibertat
de mentides i d'enganys
entres paraules dolces
i altres paranys.
Però em deixaré seduir
encara que hi perdi
per tu,
cor i esperit.
Doncs jo sé
que el millor estrany
és el que es desitja conèixer
sense intenció d'esbrinar,
si l'amor és de per vida
o sols un instant.
He canviat de pensar
a cop dels anys
i ara sols busco
un instant de llibertat.
N'estàs segur que me la dones,
o la tindré que robar?
Acarono el silenci
que diu l'eco del teu crit
quan es fa gran el meu llit
sense tu,
al meu costat.
Les notes dansen
distretes en l'aire
compassades,
acariciades per les tecles.
Juganeres es disfressen
entre partitures escrites
amb símbols i ratlles negres.
Purpurina de música
i pols d'estrelles,
en la butxaca de l'intèrpret.
Si tanco els ulls m'imagino
en elles transportada
bressolada en la dolçor
que tots volem sentir,
un sentiment infinit
que t'arriba a l'esperit.
No és cap secret si us dic
que no us puc explicar
la textura
i el sentit d'aquella música,
on les notes dansen
distretes en l'aire
compassades,
acariciades per les tecles.
Sols,
que no puc deixar mai d'escoltar
el que m'alimenta l'ànima
i transformo amb paraules.
Si tanco els ulls m'imagino,
per elles transportada.
Vaig passar per la teva vida
en qualitat de convidada
un instant d'un dia fred
de la primavera passada.
Em donares la benvinguda
amb l'escalfor del foc
fet amb brasa,
d'un amor incipient
que es mostrava,
sense cuirassa,
i on els petons tenien dolç sabor
de tot el que ens agrada.
Els dies passaven
i creixia el calor
sense l'escalfor de cap foc.
Dies de rialles i rauxa.
El cel sols tenia un color,
pintat amb el desig
dels sentiments transformats en màgia.
La tardor arribà
amb fulles seques i pluja
anunciant una notícia
que mai voldria esperada.
Havies de marxar
on el sol es pon en ratlla.
El destí que ens va fer trobar
ara ens separava.
Però sempre recordaré els teus ulls
un instant d'un dia fred
la primavera passada,
on vaig passar pel teu cor
en qualitat de convidada.
Silenci, benvingut a mi...
intentant donant-he forma.
La provocació d'un estat verge
on no hi ha frontera,
sinó camí,
on hem lliuraré a la paraula
per fer-me sentir.
La seva textura de vellut serà,
acariciada en sentiments
d' avantguarda
i on el passat es mantindrà,
sempre,
en la mateixa ratlla.
Mastego la seva olor
trencada pel color
de la partitura en cançó.
I res més,
doncs l'aire que respiro
no fa cap soroll,
sols, eterna màgia
d'allò que es transforma
en un instant de paraula.
La seqüència d'una acció
que no es veu però es palpa.
Si mai teniu l'oportunitat
de mastegar el silenci,
assaboriu el seu gust,
engoliu el seu l'aroma i
guardeu-lo en l'ànima.
En el món en que vivim
el silenci és un tresor
cobdiciat per la paraula.
Encara es fosc al cel
quan repica la campana
i em fa despertar del coixí
en la fosca matinada.
Amb silenci absolut
arrossego la meva ànima,
per donar-li de menjar a l'esperit
que comença a tenir gana.
I quan entro dins del claustre
imagino fesomies,
desdibuixades sota un hàbit
que modifica les nostres petites vides.
El poder de la fe
que mou muntanyes,
el que fa apagar les flames
i lluitar contra les feres
dibuixades en les ànimes.
Sentiment constant
entre el bé i el mal,
que sovint s'agafen de la mà
per fer-nos equivocar.
Doncs el cel
sempre serà allà dalt
el que la terra,
en voldria tenir un petit espai.
Per que no hi ha lloc
on es pugui esborrar,
el dit màgic de la fe
si el mou la voluntat.
