Jo sols sóc
una persona normal
que es mulla amb la pluja
i camina descalça
esperant al destí,
a la que li agrada la lluna
i somieja desperta
que potser algun dia,
els somnis,
la trobin dormint.
Jo sols sóc
la que compta deu
per no enfadar-se,
la que plora sense cap motiu,
aquella que al Nadal
se li escapa una llàgrima
i sempre pren el sol a l'estiu.
Una més o una de tants,
un bocí d'un gran pedaç,
el sud d'algú que està al nord,
la dona,
la filla,
la mare,
l'esquitx,
a vegades l'onada
que mor sense fer soroll,
i d'altres, l'huracà que fent l'amor,
no en té prou amb el llit.
Una personal normal
que camina descalça
i es mulla amb la pluja
esperant al destí,
a la que li agrada la lluna
i potser aquesta un dia,
amb una mica de sort,
la trobi amb tu dormint.
Jo sols sóc...
L'instant m'ensenya
que la impaciència
és la pressa desfermada,
però quan et miro als ulls,
a aquests ulls que tot ho diuen
sense pronunciar paraula,
no puc d'eixar d'esguardar-te
i romandre a l'espera
que el temps ens faci més propers
per compartir plegats
tots els bocins que el demà
ens vulgui donar,
entre un trosset de cel
i un polsim de terra.
Et vull per postres,
amb cirereta inclosa
i sols de pensar-ho,
la boca es nega de saliva
imaginant com seria això de tenir-te,
entre la cullera i la llengua.
Vine vestida,
el joc de mans
serà cosa meva,
perquè encara que no t'ho creguis,
encara que pensis
que et dic una fal·làcia,
avui tinc ganes
de menjar-te tota.
Jo no estic a dieta de coses dolces
i avui et vull per postres,
amb cirereta inclosa.
D'entre tot el que es trenca,
d'entre tots els bocins i retalls
trobo els teus llavis
en records impossibles
on l'oblit juga a fet i amagar
en cada corba de carícies,
perquè oblidar-te és infactible
tant com dir-li al destí,
que em penedeixo de saber-te.
Siguis on siguis
entre muntanyes, rius o planes,
entre camins petits
o grans galàxies,
entre la llum o la foscor,
entre anades i vingudes,
dies, mesos i anys,
al mar o en terra ferma,
et buscaré
i et trobaré,
siguis on siguis.
Arrecerats en la foscor
busquem les cantonades
perquè els nostres llavis es trobin
i les nostres mans s'aferrin
sense deixar escapar cap pam
de desig, fal·lera i gana,
aprenent de cada carícia
el camí de retorn,
per tornar a començar
si mai s'esgarria l'amor
entre la roba
i aquell farcell de petons,
que avui ens pengen de l'ànima.
Un dia,
quan m'oblidis,
tornaràs a escoltar el meu nom
i dintre de la teva boca
tindràs el gust agredolç
dels records que s'amunteguen,
però jo no en tindré la culpa,
perquè al no ser-hi
no podràs dir que recordes
a algú que ja no existeix.
