Del viatge més petit
en trec un món sencer
per compartir paraules i fets.
Doncs sé, que amb tu,
mai puc caure.
Em vens a recollir enlaire
si l'atac és contundent
i em cures l'ànima,
quan la valentia es perd.
Viatjar al teu costat
és experiència viva,
que amb els anys
creix i es fa gran.
Com fruita madura
agafa dolçor
del gust de tenir-te,
sempre, al meu costat.
La teva paraula m'alimenta.
Els teus ulls em guien.
El teu cor em manté viva.
Tu i jo som un,
des del primer dia.
Tenim escrit un contracte
que diu,
germans de per vida,
que vaig signar amb la sang
d'un amor incondicional.
Doncs ets la meva millor part
d'allò que en diuen estimar
amb ànima de germà.
Viatjar amb tu
és experiència viva
que em fa ser,
una miqueta més gran
cada dia.
N'estàs segur que me la dones?
Entre paraules
em trobaré en mig dels actes,
dibuixats al pensament
de les portes d'estimar.
Doncs no és fàcil donar
si no és rep.
Res és incondicional.
Acarono el silenci
que diu l'eco del teu crit
entre sordes promeses
de tenir-te sols per mi.
Disfressada llibertat
de mentides i d'enganys
entres paraules dolces
i altres paranys.
Però em deixaré seduir
encara que hi perdi
per tu,
cor i esperit.
Doncs jo sé
que el millor estrany
és el que es desitja conèixer
sense intenció d'esbrinar,
si l'amor és de per vida
o sols un instant.
He canviat de pensar
a cop dels anys
i ara sols busco
un instant de llibertat.
N'estàs segur que me la dones,
o la tindré que robar?
Acarono el silenci
que diu l'eco del teu crit
quan es fa gran el meu llit
sense tu,
al meu costat.
Les notes dansen
distretes en l'aire
compassades,
acariciades per les tecles.
Juganeres es disfressen
entre partitures escrites
amb símbols i ratlles negres.
Purpurina de música
i pols d'estrelles,
en la butxaca de l'intèrpret.
Si tanco els ulls m'imagino
en elles transportada
bressolada en la dolçor
que tots volem sentir,
un sentiment infinit
que t'arriba a l'esperit.
No és cap secret si us dic
que no us puc explicar
la textura
i el sentit d'aquella música,
on les notes dansen
distretes en l'aire
compassades,
acariciades per les tecles.
Sols,
que no puc deixar mai d'escoltar
el que m'alimenta l'ànima
i transformo amb paraules.
Si tanco els ulls m'imagino,
per elles transportada.
Vaig passar per la teva vida
en qualitat de convidada
un instant d'un dia fred
de la primavera passada.
Em donares la benvinguda
amb l'escalfor del foc
fet amb brasa,
d'un amor incipient
que es mostrava,
sense cuirassa,
i on els petons tenien dolç sabor
de tot el que ens agrada.
Els dies passaven
i creixia el calor
sense l'escalfor de cap foc.
Dies de rialles i rauxa.
El cel sols tenia un color,
pintat amb el desig
dels sentiments transformats en màgia.
La tardor arribà
amb fulles seques i pluja
anunciant una notícia
que mai voldria esperada.
Havies de marxar
on el sol es pon en ratlla.
El destí que ens va fer trobar
ara ens separava.
Però sempre recordaré els teus ulls
un instant d'un dia fred
la primavera passada,
on vaig passar pel teu cor
en qualitat de convidada.
Silenci, benvingut a mi...
intentant donant-he forma.
La provocació d'un estat verge
on no hi ha frontera,
sinó camí,
on hem lliuraré a la paraula
per fer-me sentir.
La seva textura de vellut serà,
acariciada en sentiments
d' avantguarda
i on el passat es mantindrà,
sempre,
en la mateixa ratlla.
Mastego la seva olor
trencada pel color
de la partitura en cançó.
I res més,
doncs l'aire que respiro
no fa cap soroll,
sols, eterna màgia
d'allò que es transforma
en un instant de paraula.
La seqüència d'una acció
que no es veu però es palpa.
Si mai teniu l'oportunitat
de mastegar el silenci,
assaboriu el seu gust,
engoliu el seu l'aroma i
guardeu-lo en l'ànima.
En el món en que vivim
el silenci és un tresor
cobdiciat per la paraula.
Encara es fosc al cel
quan repica la campana
i em fa despertar del coixí
en la fosca matinada.
Amb silenci absolut
arrossego la meva ànima,
per donar-li de menjar a l'esperit
que comença a tenir gana.
I quan entro dins del claustre
imagino fesomies,
desdibuixades sota un hàbit
que modifica les nostres petites vides.
El poder de la fe
que mou muntanyes,
el que fa apagar les flames
i lluitar contra les feres
dibuixades en les ànimes.
Sentiment constant
entre el bé i el mal,
que sovint s'agafen de la mà
per fer-nos equivocar.
Doncs el cel
sempre serà allà dalt
el que la terra,
en voldria tenir un petit espai.
Per que no hi ha lloc
on es pugui esborrar,
el dit màgic de la fe
si el mou la voluntat.
Ningú pensa que no sóc de pedra
i el cor s'encongeix quan tu no hi ets,
ni que l'amor és una perla
difícil de conservar en el temps.
Que el sentiment no és una paraula
escrita en un paper
i que les llàgrimes mullen
encara que les eixugui el vent.
Que la llengua s'equivoca
tapada en la seva capseta
i que el sol torna a lluir
després d'una nit freda
quan tu no hi ets amb mi
per rescatar el que té pressa.
Que les onades no es cansen
i busquen refugi en sorra blanca
esperant dormir en els teus braços
quan ens trobi la matinada.
Que els meus petons són aire
respirats amb gelosia
compartits amb el rellotge,
d'una cita furtiva
escrita a foc de per vida.
I quan ja no sé que pensar
per que tot m'ha vençut,
torno a recordar
que de la teva boca vaig tastar
el desig del desconegut.
Ningú pensa que no sóc de pedra.
