Un dia vaig pensar,
que no era per a mi
això que en diuen viatjar
sense haver marcat,
prèviament un destí.
Tot era calculat,
dibuixat al mil·límetre el detall
de la trajectòria a seguir.
Fins que vas aparèixer tu.
Disfressat d'oportunitat.
De regal de Nadal.
De somriure etern.
D'amor incondicional.
Em vas obrir la teva maleta
per posar-hi el meu cor.
De la resta d'equipatge,
ja s'encarregarà el temps si vol.
Que equivocada estava jo
en pensar,
que això de viatjar,
era qüestió d'edats.
Si el meu destí és així,
ensenya'm el camí,
que tu has triat per mi
per a fer-lo plegats.
Lo nostre és allò que serveix,
per que la planta no es mori.
El que fa que s'alimenti
i no pateixi set.
Lo que li dona color
i la fragància.
Lo que li marca el camí
per on ha de créixer.
El que fa que el miracle
es faci realitat.
Les oportunitats s'han d'agafar quan venen
i no quan marxen.
Doncs mai es sap,
si aquestes tornen a passar.
La vida és un carret de fil
que té un principi
i un final.
Aprofitar el que se'ns dona.
Lluitar pel que volem.
Desafiant un somni trobem
el que el nostre cor no sap explicar,
quan fujo de la realitat
per morir al teu costat,
ni que sigui lentament.
Quan un prova el pecat,
la innocència no interessa.
La magnitud del desig,
mai entén de coherència.
Recull les impressions
d'un gran mestre de cerimònia.
El que sap de protocol,
de tota aquesta història.
Robar-li al temps un segon
pot ser definitiu.
Per tirar-lo endavant
o aturar-lo amb el motiu,
d'assaborir-lo en cada instant
sense posar-li additius.
I mai en tindrem prou
d'allò que se'ns dóna
sense cap condició.
El teu ball es un ventall,
amb moltes possibilitats d'acció.
Repetir el pecat,
no és una solució.
És una necessitat
a no oblidar,
allò que ens ha agradat
quan ens han deixat pintar
el desig amb mil colors.
De gris plomós,
es vesteix el cel.
Les meves mans
tenen el fred,
posat dins de la pell.
Serà potser,
què el sentiment s'ha tornat gel?
Quan la pluja cau a fora
i em falta la calor,
penso que la primavera
em tornarà tot el teu sol.
Llavors,
m'embolico en una manta,
agafo una copa de vi
i escric,
sabent que et tinc per mi.
A l'altre costat del paper,
trobaràs el teu misteri
tapat amb bufanda.
L'hivern és molt fred
i jo necessito de l'amor,
que canviï el gris del meu cel
per un trosset de màgia.
Complicat de definir
el que és difícil de dir,
per la meva boca
ara mateix.
Prefereixo no pensar
i seguir,
el que l'instint em va mostrant.
Guiar-me per la flaire
del desig creat per tu,
és com un perfum
que està per descobrir.
I decideixo deixar-me perdre
per aquest instint fatal.
Un secret t'explicaré,
però no el diguis a ningú.
L'aire que respiro,
és el que em dones tu.
Però ja ho comences a intuir.
Les pistes que et deixo
t'ho han deixat ben clar.
Els secrets deixen de ser-ho
quan es comencen a explicar.
Sols hi ha un problema.
Si ho escric,
deixarà de ser secret.
Que importa...
si ja no els vull amagar.
El món ha de saber
que tot el que tinc,
són els somnis guardats,
d'allò que tu has creat
en un moment de plaer.
Les sorpreses dibuixen
moments inesperats.
Aquelles que es mostren
conforme van passant.
Buscant solucions ràpides
trobem les nostres inquietuds.
Petjades en el temps
que ensenyen,
el que sempre ens ha faltat.
L'enyorança d'un temps
viscut amb intensitat,
redecora el voler
i no poder tenir,
un temps indefinit.
Marcat en el camí
el meu rastre trobaràs,
per si un dia vols seguir
la petjada que et vaig deixar.
Potser no és el moment,
d'explicar-te com em dic.
Els misteris es desfan
quan els volem descobrir.
Petjades en el temps
et sabran recordar,
que caminar és l'instint
de tot ésser humà,
des de que neix,
fins que li toca morir.
Moments d'intimitat,
mostrats per aquell forat
amb pany i forrellat.
Les temptacions sempre han estat
comuns de tots els mortals.
Contemplar amb impunitat
el que potser està prohibit,
ens dona la magnitud
dels deus de l'antiguitat.
Qui pogués mirar,
sense ser vist.
El truc consisteix en ensenyar
sols una part del total.
Els misteris,
no s'han de resoldre mai fins el final.
El morbo es construeix
amb el paper del que diran
i del que voldria mirar
i no s'atreveix.
Ell s'ho perd.
Sempre s'ha de satisfer
el desig del voler.
