Ningú em prendrà mai més la il·lusió,
de tenir l'emoció de plorar,
per aquesta la meva terra.
A cada castell que puja.
A cada senyera que oneja.
A cada persona que crida:
Visca Catalunya!
Rebel em tornaré
per aquesta la meva causa,
d'explicar a tort i dret,
que el català mai es cansa,
de lluitar pel que s'estima.
El cor batega fort,
quan la llengua es viatgera.
Sentir el català fora de lloc,
em provoca l'emoció,
del que torna a casa seva.
I els que pensen que la llengua ha mort,
que no es facin il·lusions.
El sentiment català és tan fort,
que per molt que bufi el vent
nosaltres mai perdrem el nord.
Rebel em tornaré,
si aquesta és la meva fi.
Busca'm al costat del mar.
La meva terra és tan bonica,
que no vull viure si no és aquí.
Un amic un cop em va dir,
que cada cosa té el seu moment.
En la infantesa és el riure.
En la adolescència el madurar.
En l'edat adulta el compartir,
el que la vida ens ha brindat.
En la vellesa el dolç compàs,
d'aquell que mira enrere
i recorda el que ha passat,
compartint amb la parella,
el viscut al seu costat.
I si cada cosa té el seu moment,
vull viure la màgia del l'instant,
en el que riure,
madurar i compartir,
formin part del més important:
ESTIMAR
Em fa la sensació,
que tot anirà bé.
Tot serà fàcil i senzill.
Sense penes ni treballs.
Somriure serà la monotonia,
per la resta dels meus anys.
I encara que potser algun dia,
em toqui de plorar,
recordaré les alegries
i la rialla tornarà.
Els dies seran de sol,
i de núvols no en vindran.
Si la pluja mai m'enxampa
sota un paraigües em trobarà.
Potser us penseu,
que vull fugir de la realitat.
Que va!
És un pressentiment que tinc al cor,
des de que tu hi vas entrar.
A la meva nena
li agraden les princeses,
amb els seus vestits lluents
i sabates de cristall,
que troben el príncep blau
i s'enamoren en el ball.
Li agrada que els tres porquets
guanyin al llop ferotge,
i que acabi amb el cul escaldat
per voler entrar a les cases pel sostre,
sense permís de l'autoritat.
Que la Caputxeta i la seva àvia,
puguin menjar pastís,
després que el llenyataire
faci al llop fonedís,
d'un sol cop de destral.
Però ella a qui prefereix
és al Sant Jordi valent,
que salva a la princesa
de les dents del monstre fer.
I vet aquí un gos
i vet aquí un gat,
aquest poema,
ja s'ha acabat.
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i no et puc deixar d'estimar.
No és per discutir-li al temps,
ni al destí,
ni al que diran.
Simplement sóc massa gran,
per saber
amb qui comparteixo la meva sang.
Perdo el temps,
ja ho sé.
Per que no sé si tu de mi
alguna cosa recordaràs...
Pensant-ho bé,
discrepo dolçament
i prefereixo pensar,
que de tant en tant,
els teus llavis busquen
el que sols jo et vaig saber donar.
Després de les primeres puntades,
sovint tot resulta més senzill.
Tallo, cuso i sorgeixo
tot el que em surt de dins.
Els patrons me'ls doneu vosaltres
i em dieu per on he de passar el fil.
Faig a mida les idees,
com el que es fa a mida un vestit.
Amb cura i delicadesa,
emmidono els sentiments
per a que quan es faci l'entrega
es conservin durant molt de temps.
I per a casos especials,
aquells que miren la presentació,
hi poso un llacet daurat
amb una targeta que i diu:
Trossets del que penso
sentiments escrits per encàrrec.
El meu vici és estimar en silenci,
allò que no es diu no es sent
i el que no es sent no implica al sentiment.
D'acord que sempre no és fàcil
i el vici es vol deixar,
però és més fàcil el silenci
que afrontar la realitat.
Ens acomodem a la situació
i ja no fem cap esforç:
respirar, menjar, fingir...
El silenci és el nostre amic
i la nostra perdició.
Les parets del dia a dia
ens tapen tota visió,
la realitat té un color
que nosaltres no volem pintar.
És més fàcil dissimular
i pensar que el problema ja passarà...
Tinc un vici i aquest és en silenci estimar.
.jpg)
