No em queixo per ser petita,
ni grassa,
ni tampoc per prima.
Ni per ser guapa
o ser lletja.
Em queixo,
si em tapes la boca,
si no em permets pronunciar paraula,
si m'esborres el somriure
d'una bufetada,
si rius de la meva llàgrima
i em fas mossegar la llengua.
Se'm trenca l'ànima
i se m'esborra la vida,
per cada senyal que tu em deixes
i que ja no s'amaga.
Sóc una ombra
dins la meva pròpia casa,
en la foscor més perpètua.
Somio amb la mort
com a única sortida
a tots els malsons
dels que tu,
omples la meva història.
Tanco els ulls
i em faig la morta
si es que mai he estat viva.
Qui sap,
potser així deixo de ser
jo mateixa
i en sóc una altra,
més forta,
més decidida
per parar-te
quan dius que sóc teva
encara que en realitat,
en sóc una víctima.
No he tingut
sempre allò que volia,
qui sap si el que necessitava,
potser el que sentia,
mai el que demanava.
Sempre he pensat
viure la vida
com si s'acabés ara,
però hi ha quelcom que em detura
i encara,
no sé de que es tracta.
Intento seguir la filosofia
que el cor em dicta,
però sempre troba
alguna pared aixecada.
Llavors em curo la ferida,
agafo la paraula
i la poso a la motxilla.
Mai se sap
el que et pot fer falta,
en aquesta vida.
Procuro no mirar mai enredera
per que no m'enxampi la tristesa,
però no sempre sóc valenta
i de tant en tant,
cau alguna llàgrima.
No he tingut
sempre allò que volia,
però al no tenir-ho,
no ho he trobat mai en falta.
Per que no sé com respira,
ni del color que es pinta,
ni com es menja,
ni quan sospira.
Sols sé,
que mentre hi ha vida
hi ha esperança,
de sentir que el cor batega
encara que sigui,
sota de l'aigua.
Ja està tot dit.
Ja està tot fet.
Ratlla i creu
en mig d'un paper sense paraula.
De blanc immaculat
mullat en llàgrima,
es va desfent
de poc en poc,
la meva ira.
No hi ha res més.
Un punt i apart
on la veu ja no crida
per que muda queda,
simplement.
Quin sentit té
esperar resposta,
d'algú que ja no et sent
per que mai t'escolta.
Silenci,
hi ha algú que plora
amargament
però la seva llàgrima
resta callada i transparent.
Ratlla i creu
enmig d'un paper sense paraula
de blanc immaculat
que poc a poc,
es va desfent.
Estic cansada
de repetir-me a mi mateixa
que sols necessito passar fulla
i que la veritat,
pot ser una mentida disfressada
esperant ser descoberta.
Estic farta de ser valenta
i eixugar-me les llàgrimes
de la meva tristesa
i enganyar a la meva ànima
i dir-li que res no passa,
quan tu,
no ets a la vora.
Que fàcil és pensar,
que el món sense tu igual roda
i que no necessito
de la teva carícia,
quan per ella moriria.
Però faig callar la veu que crida
i li dic que no sóc teva
i que l'amor no és moneda,
ni tarja de visita.
M'eixugo la llàgrima
i li dic al que batega
que algun dia,
no en sortiré vençuda
sinó amb un somriure,
i amb la cara ben alta.
La paraula és una trampa,
cada cop,
que en la teva boca
es dibuixa
i jo,
com sempre,
la tonta que t'estima.
Has de dir la paraula màgica.
Aquella que obre totes les portes.
La que rellisca per l'esquena
com si fos aigua sagrada.
La que bateja l'ànima
quan la necessitat la crida
i li diu a cau d'orella,
que sempre,
sempre,
en serà font de vida.
Segueix-me i seré el que vulguis.
Un sospir.
Una mirada.
Una carícia.
Un punt de partida
d'alguna cosa que batega.
Allò que s'imagina
però mai afirmar es gosa,
per no trencar la màgia
que l'embolcalla.
Seré teva
sense cap pregunta en la boca
i sense esperar cap resposta.
Per què jo sóc
la que un dia arriba
i qui sap si marxa,
sols sé que allà on deixo
el meu sospir,
la meva mirada,
la meva carícia
diuen,
que mai ningú m'oblida.
De cop tot comença,
on un llacet
s'insinua.
Res ensenya ni mostra,
sols dibuixa una cama
envoltada de seda.
La resta la deixo,
per la teva imaginació experta
que em despulla sense paraula.
Serà que trobo en falta
la teva mitja rialla
quan el desig em toques
i el cor,
fort em batega.
Saps?
Ahir recordava
els instants a la teva vora
i com sobraven les mitges
i la respiració faltava,
quan fèiem l'amor
sense pressa.
Enyoro la carícia,
el no ploris vida meva
i el t'estimo,
encara que fos sols una mentida.
Serà que sóc idiotonta
o qui sap,
una persona que estima.
La pròxima vegada,
em trauré les mitges
i et diré a l'orella
que les regles,
no sempre estan escrites.
La majoria són carícies
marcades a foc en l'ànima,
on no tothom hi arriba.
De cop
tot comença,
on es dibuixa una cama,
envoltada de seda
on un llacet s'insinua.
La resta
la deixo,
per la teva imaginació experta.
Avui, voldria esborrar-me.
Tancar els ulls i desaparèixer.
Trencar un got de vidre,
plorar fins a morir-me
i tornar a néixer.
Volar sense ales.
Ser, totalment lliure.
Entendre les llengües
que el teu cor parlen
i dir-te a l'oïda
que mai més,
em tornaràs a veure.
Que no pagaràs el peatge
per estimar-me
i les teves nits seran més plàcides
sense les meves llàgrimes.
Mai sentiràs els meu nom
en la teva boca,
i el gust dels meus petons
en la teva ànima.
La meva pell serà d'autòmat
i el meu desig un simple esquitx,
que ja ningú recorda.
Perquè avui,
voldria esborrar-me
i deixar de ser la que era
quan tu,
vas decidir,
que seria millor oblidar-me.
Trencaré un got de vidre.
Ploraré fins a morir-me
per tornar a néixer.
I volaré sense ales
per ser finalment
el que abans era,
lliure.
