divendres, 18 de juliol de 2014

Diuen que els llavis, no tenen memòria

Diuen que els llavis
no tenen memòria
però els meus,
no paren de pensar-te
on vaig deixar-te
per última vegada,
quan arribava aquell tren,
en direcció a una andana buida.
Encara que no em vas poder acompanyar
estaves;
dins del meu cor,
per sempre en l'ànima,
penjat del meu coll
i amb el gust dels teus petons
en uns llavis que demanaven,
omplir-se del teu gust
fins a oblidar el temps
i perdre's per sempre més,
on ningú li explica a res
perquè no fa falta
si sense paraules
ja es diu que l'amor
sols té un camí,
el d'un cos,
disposat sempre a entregar-se.