dijous, 31 d’octubre del 2013

Encara que les meves mans, siguin petites

No sé si tot pot ser, 
però jo, 
mai et donaré
esperances buides
encara que, 
les meves mans siguin petites
perquè no tot ho porto en elles,
doncs ho reparteixo,
entre el cap que sempre et pensa
i el cor que mai t'oblida
i mil sospirs, 
que tu deixes
per la pròxima cita,
on calentes tot el fred
que la meva ànima porta
quan fa dies que no et té,
allí on la mirada et sospira.
Ja saps on és,
entre una boca que et desitja
i un cos que t'imagina,
com sempre
fent l'amor,
que neix de la carícia.
No sé si tot pot ser,
però no pateixis
ho intentaré,
perquè la vida,
no sempre et dóna el mateix
i tu ets aquell instant,
que jo,
mai em perdria.
Jo mai et donaré,
esperances buides
encara que les meves mans,
siguin petites.











dilluns, 28 d’octubre del 2013

Encara que l'aire ens ofegui

Dóna'm temps per respirar
encara que l'aire ens ofegui,
doncs, qui sap quants huracans
haurem de suportar plegats,
abans la calma no arribi
i ens digui,
que no hi ha millor pau
que tancar els ulls 
i deixar-se emportar
per la tranquil·litat de saber,
que sempre ets per algú necessari
encara que no t'ho digui,
però li llegeixis als ulls 
amb l'idioma universal
que ser petit o gran 
és sols una magnitud,
que sempre depèn de qui la miri.
Tot és important,

des del més petit sospir
a entendre perquè sense motiu
un dia qualsevol
l'aire,
el teu,
és per mi imprescindible.













divendres, 25 d’octubre del 2013

Hi ha algú que diu

Hi ha algú que diu
que les pors no existeixen
i sols són,
fum de colors 
en vidres bruts,
que no deixen veure 
ni distingir les formes
ni els seus contorns 
magnificades pel temps
que arrelades,
creixen sense motiu,
així que, si mai algun en va haver
més val no recordar
perquè hi van ser-hi.
Doncs,
no hi ha mai
cap record tan fort,
que no es desfaci en mil bocins
i es dilueixi.
Hi ha algú que diu,
que les pors,
no existeixen.














dilluns, 21 d’octubre del 2013

Ara, sols necessito saber

Porto una sabata a la butxaca
i un forat al pantaló,
la camisa em va estreta
i una jaqueta una mica vella,
que no lliga gaire amb els colors.
A la panxa hi porto gana
i a l'ànima ganes de ser millor,
però sempre hi ha quelcom
que m'obliga a baixar els ulls
i a donar massa explicacions
de ser com sóc,
de ser el que vull,
de ser,
simplement un jo
que entra i surt,
corre i fuig,
que vol i dol
i necessita d'algú 
que la miri als ulls
i li doni l'oportunitat,
de tenir la sinceritat
de viure per un motiu.
De valentia ja en tinc,

ara sols necessito saber,
com fer-la servir.











diumenge, 20 d’octubre del 2013

Aparèixer de sobte, se'n diu sopresa

Aparèixer de sobte
se'n diu sorpresa,
o com li diries tu
a un hola que tal estàs
en un dia qualsevol,
però del que no s'oblida mai l'hora.
Aquell del que sempre en sabràs
si era estiu o primavera,
si anaves vestit o despullat
perquè el que portaves a la cara
era un somriure
que no en podies dissimular
les ganes que en tenies,
de transformar les paraules,
amb una imatge concreta
i veure que et deien els ulls
que sempre imaginaves,
darrere d'una pantalla.
El caliu d'una veu
i el silenci d'una mirada
que sense dir cap mot,
sempre et despullava.
I ara,
ara ja tens el que volies,
en una distància mínima,
la carícia d'una pell
i el desig d'una boca
que s'espera,
per tastar de la teva.
Aparèixer de sobte,
se'n diu sorpresa.









dijous, 17 d’octubre del 2013

De dues parts, nosaltres en fem una

De dues parts,
nosaltres en fem una
o si més no
la imaginem,
encara que la distància
ens digui que és impossible
i avui,
no podré tocar-te
si no és per somiar-te,
altre cop.
Et preguntaria tantes coses
que no sé on posaríem les intencions,
de les mans,
no en tinc cap dubte,
doncs imagino que sàvies
descordarien botons
que tapen les ganes
d'allò, 
que en diuen fer l'amor.
I entre mitges rialles
i somriures de dolçor,
s'escaparien petons
que a vegades,
ronsers es fan de pregar
de tant preguntar,
on queden millor.
I què més donarà
si l'important ja no ho és
i el que no,
ja té el teu nom
tatuat en la meva pell.
Per què tu i jo
som jo i tu,
dos que en mig de res
s'imaginen ser algú.
De dues parts,
nosaltres,
en fem una.













dilluns, 14 d’octubre del 2013

Únics per dins

L'últim espai que la pell ens deixa
abans que l'oblit ens esborri
i ja no siguem,
res del que érem
si és que alguna cosa,
hem estat mai.
Perquè els detalls sempre importen
encara que no duguin paraules,
ni fets contundents
que assenyalin amb el dit,
aquell cos que porta l'ànima
com el que du el millor vestit.
I el mostra
i l'ensenya,
perquè d'alguna manera
hem de viure
i necessitem del batec més petit
per sentir,
que la importància
pot ser qualsevol cosa
que ens fa ser,
únics per dins.









dimarts, 8 d’octubre del 2013

Butxaques

Butxaques,
allí on guardem les coses 
que mai volem perdre,
les que volem tenir 
a tocar de la mà
quan la necessitat és immediata,
o per simple plaer d'acariciar-les
i saber que són nostres.
Butxaques,
petits racons 
plens de sorpreses,
on també trobem andròmines
que crèiem perdudes.
L'esguard del fred
de mans balbes,
que calor busquen
i no en troben d'altres, 
per protegir-se.
La roba que mai sobra

encara que sigui,
per portar aire.
Al costat o a les vores
butxaques,
per poder dur-te
en un trosset de paper,
entre les meves paraules,
perquè quan no hi ets
i de tu necessito saber-ne,
sempre faig aquell gest
d'enfonsar les meves mans
on els records es toquen,
en forma de carícies.










divendres, 4 d’octubre del 2013

Per posseir-te

Totes les formes s'emmotllen 
arrodonint les sinuoses corbes,
d'un batec que es professa.
Rodejar és aquell sistema
on ningú en té la fórmula
i s'intenta fer el possible,
per què resulti senzill
anomenar paraules
amb crits salvatges.
La vanitat té un estil
definit en penombres,
on l'impuls és aquell desig,
de voler tocar les ombres
i explicar a qui vulgui entendre
que, a vegades,
no hi ha mots per definir
la multitud de papallones,
que llibertat volen
per comptar els minuts
de tenir-te a prop,
aclucant els ulls
i deixant volar la imaginació,
per posseir-te.