dimecres, 28 d’abril del 2010

Dignitat

Em pensava que ser covard
per tu no era escrit.
Que lluitaves contra els monstres
que vivien en el teu cap
i que compartir-me era fàcil
ni que fos per un instant.
La medalla de valent
tu te la vas posar;
i qui sap, de ben segur,
que t'anava massa gran.
Amb espases de paper
anaves matant els dracs
i a l'hora de la veritat
tot va ser paper mullat.
Les paraules se les emporta el vent
de petons potser en quedaran,
però tranquil
la ferida cicatritzarà 
i en el teu lloc ni haurà més.
Els records poc a poc em faran menys mal
i tu sols seràs això:
un petit pensament diluït
que es perdrà en aquest precís instant.







dimarts, 27 d’abril del 2010

Miratges

Si com sempre passa
que el millor està per venir,
de moment vull gaudir
per si la vida em sorprèn 
i no tinc temps per decidir
d'aquest el meu present 
difícil de definir.
Com si al carrer sonés música eterna
i sempre fes bon temps
i l'olor d'aquestes roses
les portés a flor de pell.
Els nostres ulls ens diran la veritat
dels nostres llavis segellats
de les mentides que el temps
s'encarrega d'amagar.
Potser si realment ho vols.
Segur que si realment ho vius
tot queda dissimulat.
Els miratges actuen així.
Ensenyant-te un camí
en el que continues atrapat 
dins el teu propi destí.
Si com sempre passa 
que el millor està per venir;
visc amb ànsia el moment
que aquest vingui per mi.



dilluns, 26 d’abril del 2010

L'àngel i el seu estel

Una nit de lluna plena
em vaig trobar vora el mar,
un àngel mig perdut
que no podia volar.
Buscava una estrella
que del cel havia caigut,
però no seria fàcil
doncs la llum, havia perdut.
Per arreu vam preguntar
si algú potser la tenia
guardada en un calaix
per quedar-se-la de per vida.
Mes ningú en sabia res
i l'àngel es posar a plorar. 
Si no trobava l'estel
mai més tornaria a volar.
I veient les seves llàgrimes
aquella nena aparegué
amb l'estel entre les mans
i amb veu dolça li digué:
Si tot allò que estimes
lluites per aconseguir,
mai més cap estrella
del teu cel tornarà a fugir.



divendres, 23 d’abril del 2010

La verdadera història del cavaller Sant Jordi

Aquesta no és la història 
que sempre heu sentit explicar.
On el drac sempre es menja
tot el que pot rossegar.
Jo crec que aquest no era tant dolent, 
la princesa era una mica rebel
i el pobre príncep un pasarell
al que li volien prendre el pèl.
Sabeu que va passar?
doncs, que ella, la princesa
es volia emancipar.
Volia veure món
i deixar-se de romanços
viatjar amb les amigues
i gastar-se tots els cuartos.
Necessitava un pla
i amb el drac va pensar.
Si ell la segrestava
podria fugir
i amb una mica de sort
quedar-se amb el botí.
I així van quedar.
El drac es va presentar
a la porta del castell
i d'una flamerada
els va cremar fins el clatell.
Volia a la princesa
com a pagament
si no volien fer-se el seu propi enterrament.
I allà marxen drac i princesa.
Però que us penseu
que tot va sortir com ella va voler???
El rei amb telèfon en mà
a Sant Jordi va cridar;
i allà que el cavaller
segueix les petjades del nostre drac.
Quan ella ja es pensava
tenir el viatge arreglat
es present aquell pesat 
per esgarrar-li el seu pla.
Alguna cosa havia de fer.
Ja ho tenia!!!! Si el passarell del cavaller mata al drac
ella es queda amb el botí
i marxa a les Caimans
a gastar-se els cales.
Arriba Sant Jordi amb espasa en mà;
li clava enmig del cor
i la sang comença a brollar.
Més que és això que surt 
del pit del pobre drac?
Són roses vermelles a punt d'esclatar.
Ai que la princesa se'ns ha enamorat....
I d'ella i Sant Jordi que se'n ha fet?
Doncs estan a les Caimans rodejats de rosers
bevent caipiriñas i posant-se morenets. 


FELIÇ SANT JORDI!!!!!!     



dijous, 22 d’abril del 2010

Poder


Segur que ser feliç
no és tan difícil. 
Hi ha gent que ho és.
Segur que somiar
no és tan difícil.
Hi ha gent que ho fa.
Segur que tenir-te no és impossible
però per mi...
ja ho saps...
Encara que la meva ment lluiti
contra aquest destí lineal
i cridi amb veu sorda
que mai t'oblidarà
el temps s'encarrega
d'oferir-me ocasions
per que tu les rebutgis
sense tenir contemplacions.
Arrasant per on passes
del meu pensament ocult
t'instal·les d'ocupa
i no em deixes oblidar
el teu cos, la teva boca
i l'amor que em vas donar.
Oportunitat és el que té
el sentit de l'ocasió.
Ensenyança el que es troba
al rebuig de temptació.
Com caramel que en boca es desfà
segur que tot es possible...
fins i tot el poder somiar.





dimarts, 20 d’abril del 2010

No sóc per tu

T'ho puc dir clar
si és que tu ho vols sentir
que les titelles es fan al teatre
i els entreteniments al circ.
Que la vida 
per tu sol no gira
i respirar es fa per instint.
No sempre estic disposada
per quan em necessites a mi.
Jo també tinc vida.
Jo ja no sóc tu.
Potser el tu i el jo 
vam ser nosaltres
però ara ja no té sentit seguir. 
T'aniria bé pensar
en el que vas tenir.
M'aniria bé pensar
en el que he deixat.
Així et tornaria a repetir
per enèsima vegada
que un jo no necessita un tu
per que el cor 
em continuï bategant.





diumenge, 18 d’abril del 2010

Simplement


Si ens parem a pensar
potser l'infinit no és tan gran,
potser sigui un instant
que perdura en el temps;
simplement
un moment
que ens invita a escurçar distàncies
entre el que ens imaginem
i el que tenim o desitgem.
Un simple sospir
dins la immensitat.
Un record fugaç
que sempre em buscat.
És més fàcil mentir-nos
que afrontar la realitat.
Però el temps tot ho cura
i allò que en diem infinit
es fa tant petit
que es difícil de pensar
que mai la realitat
va passar o existir.










La pròxima estació.

Potser ens podrem trobar 
en la pròxima estació
i farem camí plegats.
Seurem junts
i ens mirarem als ulls.
Els llavis no es podran desapegar.
Olorarem la nostra pell
que ens explicarà la nostra vida
i ens tocarem amb els dits
pensant que tot no és un miratge
causat per la necessitat de la nostra ment
i del nostre cor.
El seu batec 
serà la nostra música;
i l'aire l'aliment per subsistir.
No necessitarem res més.
No necessitarem a ningú més.
Sols nosaltres serem necessaris
per seguir a partir d'aquest moment
el nostre viatge.  

dissabte, 17 d’abril del 2010

Torna-la a tocar

Al fons a mà dreta el trobaràs,
tocant el piano
en aquell bar.
Sempre fuma
i amb veu greu canta,
que mai morirà per no oblidar.
Una cervesa és l'opció
els còctels la perdició;
mentre en les tecles sonen,
aquells acords de la cançó:
"...i sempre viuràs lliure
encara que desitgis l'oblit;
les accions pesen en els homes
mai en el seu esperit..."
I just quan arriba el moment,
en que tothom aplaudeix,
ell abandona la sala,
a penes observant a la gent.
Encén una cigarreta
i es fa fonedís.
Demà tornarà.
Al fons a mà dreta
tocant el piano en aquell bar.
Sempre fuma i amb veu greu canta
que mai morirà per no oblidar.



dijous, 15 d’abril del 2010

No tinguis cap pressa...

No tinguis cap pressa
i menja'm amb dolcesa,
buscant la meva boca
com aquell que necessita
per aprendre de saviesa.
Com si el temps no tingués hores
i els segons fossin eterns,
els teus petons....uff...
enmig d'un joc de follia
em cremen a la pell.
No tinguis cap pressa,
el destí ja està escrit
i em diu dia a dia
que l'amor que sents per mi
segur que es per tota la vida,
si no ens falla el nostre instint.
Per si de cas no tinguis pressa.
No se sap mai el que pot passar.
El que tenim és el present
i jo no vull tenir passat,
esperant una altra vida
per tenir-te al meu costat.



dilluns, 12 d’abril del 2010

En punt mort

Fa massa dies que tot és igual.
Fa massa temps que sóc igual
per a tu.
Res no passa.
Ni em provoca.
Ni m'espanta.
Ni m'incita.
Tot és lineal en la nostra vida.
El cansament em pertany.
L'oblit em segueix.
Aquest és el parany
com l'ham que pesca el peix. 
El sentit és que dol i vol
però no té més nassos de lluitar.
Tot és més fàcil de passar
si alimentem el nostre engany
amb aquesta mentida que creix
i no ens deixa valorar.
Ja no busco res més
ja no em vull arriscar
ara em deixaré portar
fa massa temps que sóc igual.
I si res no passa. 
No tornarà a passar.
Però enmig d'aquest incís
és millor explicar
que el meu cor no es tancat
i continuarà com sempre, bategant.



dilluns, 5 d’abril del 2010

Avi


Mai oblidaré,
els teus ulls i les teves mans. 
El teu somriure tranquil
que em guiava en aquells anys.
La teva fortalesa
encara que eres més aviat petit.
I de la teva grandesa
del teu cor malaltís.
Del teu bastó
un dels tants amics, 
i de les teves històries 
que mai em vas poder explicar,
per que jo era massa petita
per poder-les escoltar.
Mai oblidaré 
aquelles nits al voltant del foc,
i les llàgrimes del pare 
plorant la teva mort.
Aquells estius a la fresca
quan tothom havia sopat.
Les festes del carrer
i tu al meu costat.
Penso amb el que em vaig perdre
i amb els petons que no et vaig donar...
Si pogués tornar el temps enrere,
et diria molt fluixet,
que t'enyoro cada dia
i que mai t'oblidaré.