dissabte, 16 de juliol del 2011

Anhel

Segueixo el compàs i recordo
que et vaig mentir,
quan vas marxar.
Et vaig dir
que estaria bé 
que el temps aniria ràpid
i que tornaries aviat.
L'anhel em va distorsionar
la realitat.
És com l'ou que volem trencar
i després ens pena.
És la por del començar
i després ens dona per pensar
que ho podríem haver fet abans.
Ningú és sap a si mateix,
del tot, enganyar.
Per això tenim orelles.
Per que algú ens digui les mentides
que de tant en tant,
volem escoltar.
El meu anhel es un petit fil.
Un dibuix a mig pintar.
Allò que creix i no minva mai.
Un sentiment.
Una curiositat.
Un desig al que li costa d'arribar
des del dia que el teu cor,
amb aires innocents,
em va ensenyar a somiar.









De pronoms vestits

Quan sóc de mi
no sóc de tu,
qui sap si d'ell
o de ningú.
Amb un nosaltres tot es desfà
i el desig es torna
com no,
de nou, real.
A vosaltres que us he d'explicar
si sabeu tot el que he escrit.
La imaginació és el teu poder
que ells han de saber desxifrar,
quan el meu mi
és el teu tu
a estones d'ell.
Entre nosaltres guardarem
els vostres secrets
que viuen amb ells.
Mi
Tu
Ell
Nosaltres 
Vosaltres
Ells
Trossets.
Sempre trossets
de pronoms vestits
dels sentiments més bells.