Si em deixes la porta oberta.
Si la finestra no es tanca.
Si la clau no és perd
ni la vida s'acaba.
Si el mar és infinit
i el cel de blau es pinta.
Tot no són condicions
que posa l'existència.
Llavors entra la màgia.
El petó i la carícia.
El t'estimo
quan la lluna no ens mira
i un seré teva,
fins que em marxi la vida.
A partir d'aquí
ningú sap com s'acaba
a vegades,
ni com comença l'espurna que crema,
la passió de la flama.
Puc entrar?
vaig preguntar.
I sense esperar contesta,
em vaig instal·lar
on el teu cor batega.
Ningú diu res més
quan la por és un intent de lluita
per sobreviure al desengany.
Aquell que pintat de rosa
s'enamora sigui com sigui
oblidant que és un parany,
disfressat de dolces paraules
i de mirades inquietants.
Tot és una trampa
on sempre cauen els amants
i no serveix de res dir,
que potser algun dia s'acabarà.
La bena lligada forta està.
I tapa l'ànima,
doncs els ulls cecs
fa temps que es van pintar.
Sempre passa,
estimar és com la vida
a estones per plorar.
Quan es trenquen els miralls
i l'esperit voldria morir
llavors t'adones,
que el desengany és un verí
del que mai es queda immunitzat.
Es van pintar
per estones plorar
i quan ningú va dir res més,
els miralls, es van trencar.
No en sóc de fang.
Si a cada sospir tremolo,
serà per que et tinc a tocar.
On cada gest dibuixa proximitat
es desitja aturar el temps,
per fer-li xantatge a l'eternitat
i tenir-te uns segons més.
Al veure't,
sempre tinc la sensació de nuesa.
Serà qüestió de magnituds.
Ja saps que jo d'això, en sóc petita.
Però no m'importa.
Sé el camí per fer-me gran
i no sols d'ànima.
El meu cos també necessita carícia.
I espera pacient
el sol·lícit moment,
en que li donis pas al desig
de tocar-te la pell.
En la foscor de la nit
potser trobarem el motiu
que ens farà seguir
sense saber,
si el demà és un avui
amb ganes d'estimar.
Qui sap.
Jo sols sé, que no sóc de fang,
quan et tinc al costat.
Passen els anys
per les ratlles de la mà.
Aquelles que amb tu van néixer
i que amb tu moriran,
marcant camins de l'ànima.
Les mires bé i veus
que encara que creus que són les mateixes
tenen diferent profunditat.
Serà per l'edat?
No.
Serà pel camí ja caminat,
per les ganes de seguir lluitant,
per les ganes de continuar estimant.
Que importa els anys que faig,
si els faig al teu costat.
És fàcil de dir quan,
la por es un mal record
dibuixat per un infant.
La valentia no es una ratlla,
com la vida no es un instant.
Passen els anys
per les ratlles de mà
i em diuen que,
em seràs difícil d'oblidar
per que ja has deixat marca
per sempre,
en la meva ànima.
De petita caminava de puntetes
per que la por
no vingués a mi.
I m'amagava darrera la cortina
que hi havia al menjador
pensant, que les ombres eren eternes.
Abans d'anar a dormir
mirava a sota el llit
per assegurar-me,
que sols eren els somnis
que vindrien.
I l'home del sac
estaria tant cansat,
que no pensaria en buscar-me.
Em vaig fer gran i les pors amb mi,
però ara no hi ha cortina.
Abans d'anar a dormir
ja no miro sota el llit
per que sé,
que encara que hi hagi problemes,
i la foscor em faci perdre,
sempre tindré les teves mans
que mai em deixaran caure.
De petita,
caminava de puntetes.
Avui m'ofego en un got d'aigua.
Neda la meva tristesa
buscant una altra cosa
que no sigui llàgrima salada.
I tanco els ulls
per si de llarg passa
però que va,
de mi no s'allunya.
Serà que m'estima massa
i m'arrossega
per fer-li companyia.
Quina pena més grossa,
fa temps que camino
i encara no he trobat la sortida
que a tu hem porta.
Tancaré els ulls
i qui sap si en una altra vida
ja no seré llàgrima,
sinó riu de vida
on sols s'ofega
qui no m'estima.
Asseguda contemplo la tarda com passa.
Dolça i dropa respiro del seu aroma
sempre en la mateixa terrassa,
acompanyada pel meu germà.
Si està tan bé allà,
que la imaginació vola
sense cap dificultat.
En un moment donat,
s'aixeca i marxa
i estic sola amb la meva ombra.
La única que no camina.
La que mai hem deixa sola.
I de sobte,
apareixes amb la cara desdibuixada
però de familiar conversa
i em dius amb veu dolça
a cau d'orella,
tenia tantes ganes de besar-te a la boca...
I em plantes un petó
dels que fan història,
dels que quan desperto
em toco els llavis,
per recordar-ne el tacte
i qui sap si somiar altre cop
amb una cara desdibuixada,
que dona uns petons dolços com la mel
de la que mai embafa.
Et vull explicar un somni
que fa una setmana no falla.
Espero amb delit la nit
per si arriba l'esperit
que em menja la boca,
i em diu que sóc important
sense dir quasi paraula.
