dimecres, 29 de gener del 2014

Sense pressa, si us plau

Valenta,
la seducció es revela aquesta nit.
Però sense pressa,
doncs, hi ha coses, 
que sols tenen temps per l'eternitat.
No per esperar-les
sinó per gaudir-les,
amb dos dits
o a mans plenes passejant,
per la pell que frueix de cada instant
on la nuesa, 
no importa més que deixar-se anar
i rodolar amb el sentiment
i estimbar-se on plegats,
deixem de ser un,
per ser dos enganxats.
I tornar a repetir,
perquè ja hem dit
que avui,
el temps s'aturarà
i si no l'aturarem,
al coll,
a l'esquena
i seguirem avall
intentant no perdre el compàs
de dos que avui,
han decidit fer l'amor,
sense perdre cap instant.
Serà que valenta
la seducció es revela aquesta nit,
però sense pressa,
si us plau.







dimarts, 28 de gener del 2014

Miratges que també existeixen

Retalls trobats
en una llibreta vella
que miren al passat
a través d'una escletxa,
aquella, que van deixar
les ganes de tornar i dir-te,
que es passa gana 
quan enganxats a un trosset de llàgrima
et rodolen per la galta
els records que pesen en l'ànima
i en algun lloc més
que no es pot dir,
per temor a què tothom ho sàpiga
i et facin adonar,
que els miratges també existeixen
i no són contes d'infants
sinó realitats d'adults
que un dia són foc
i d'altres,
sospirs menuts
que amb l'aire, desapareixen.



diumenge, 26 de gener del 2014

Avui, la nit és nostra

No tinguis pressa.
Avui, la nit és nostra.
M'ho diuen els teus ulls
quan em miren la boca
amb ganes de descobrir
com fa l'amor aquella,
que de nit t'escriu que és teva.
Descorda'm els botons
passejant la carícia
per la meva esquena
i deixa'm tancar els ulls
per retenir-ne l'ocasió,
no sigui que el demà no torni
i la meva pell es quedi sense aquell,
que avui,
em mira la boca
amb ganes de menjar-me tota
per si el demà no torna
i la carícia s'oblida
on els ulls es tanquen
i la complicitat comença.
On la paraula calla,
perquè aquesta sobra
quan els botons es descorden
i li ensenyen al desig
que cec un és torna,
quan no es necessita res més
que descobrir com fa l'amor,
el silenci d'una boca
que diu que avui
no tinguis pressa,
perquè la nit és nostra.












dissabte, 25 de gener del 2014

Ara, no tinc cor.

Un dia,
d'aquells on el fred s'escola per arreu
el vaig perdre.
En un principi,

no em va fer falta,
doncs, el gel que em cobria l'ànima
em va fer oblidar, 
com es viu amb el caliu
dels seus batecs
i així em vaig quedar,
arraulida, 
comptant els dies que faltaven
per poder tornar a respirar.
Esperant el motiu per actuar,
em reservo les ganes.
Ara, no tinc cor
però la inèrcia ja em mou
del sud al nord
buscant dreceres
que em portin a trobar,
qui sap, 
si el què el demà serà
el que em tornarà a la vida
per ensenyar-me com s'estima,
amb els ulls tancats.













divendres, 24 de gener del 2014

Dins d'un cor que batega

Un petit esquitx tret del no res 
em recorda,
que la vida es mou per instint
amb la necessitat de sentir
que tots els motius són bons,
si aquests, es treuen del cor.
Perquè allí no tenen 
d'una moneda el valor,
sinó el conjunt d'un batec
que ens acompanya 
a qualsevol lloc
on els sentiments,
sempre tenen el record
d'aquella veu que ens deia
i els llavis que ens feien callar.
No tots serveixen.
La mida sempre és important,
doncs, les sensacions
porten màgia o no.
Desig i fal·lera,
ganes de dormir arraulits
i sentir-nos per uns moments,
que la vida val la pena.
Perquè un petit esquitx
tret del no res em recorda,
que la vida és allò que és viu
mentre la resta passa,
per algun motiu atrapat,
dins d'un cor que batega.










dimarts, 21 de gener del 2014

Et taparé els ulls amb les mans

Et taparé els ulls amb les mans
i la meva boca callarà la teva,
allí on la primera queixa
es fa sospir.
Les meves orelles,
seguiran el compàs dels teus batecs
mentre els petons 
no deixen marge d'error
si aquests, es fan amb desig.
Tindré els sentiments a punt
perquè et facin de coixí aquesta nit
dormint en dolça son,
allò que no es pot mentir.
I si això no és suficient,
buscaré el millor que tinc dins meu
per donar-te tot el plaer,
no sigui cas que demà
tan sols tingui la teva ombra,
dormint en el meu llit.
Et taparé els ulls amb les mans.
No pateixis,
jo, ja sé on vaig.




diumenge, 19 de gener del 2014

T'enyoro

T'enyoro, 
allí on el record
es fa moviment
i li dóna als teus llavis paraules,
on les ganes s'omplen de carícies
mentre romancegen en la meva pell
esperant perdre-si,
per no tornar mai més, 
a despertar de bells somnis.
T'enyoro,
on el blau dels teus ulls
dibuixen un mar profund
de passions desfermades,
acompanyades de serenor
perquè ningú descobreixi,
on dorm el teu desig 
quan lluny ens tenim.
I sospiro de nou
fins a poder tornar a veure't
i agafar-te de la mà,
per sentir-ne la tendresa,
que en surt dels teus dits.
T'enyoro,
perquè ets quelcom més 
que persona,
ets aquella ànima 
que amb una sola paraula
té el poder de deixar-me muda
i em pren l'esperit
allí on el record es fa moviment
i li dóna als teus llavis, 
aquelles passions desfermades
que es reflecteixen
quan em mires,
en el blau dels teus ulls.
















dissabte, 18 de gener del 2014

Tant com tu

Ningú en sap tant com tu,
de deixar que les paraules
em vesteixin 
i els silencis em despullin,
per dir-li al temps que s'aturi
morint en els teus llavis
mentre les distàncies es fan curtes
quan es tracta d'estimar-te

i els motius no existeixen,
si el que volem és viure
recordant que les intencions,
són quelcom més que algú
disfressat de somriure
i amable et diu,
que passaria tota la seva vida
entre el teu cor i els teus ulls
per imaginar com seria,
el desig en un cos nu.
Ningú en sap tant com tu,
per això,
no em vull moure
del costat d'aquell, 
que diu sense paraules
silencis que emmudeixen,
amb gemecs plens de gust.










divendres, 17 de gener del 2014

Un petó de color blau

Diuen que la mar és salada
perquè espera la teva flaire,
callada entre roques abruptes
i onades de blonda arrissada.
Allí on els estels 
guaiten en la nit,
vetllant no t'equivoquis 
i facis petons al primer que passi
sense preguntar-li 
si és una fantasia,
com d'altres vegades.
La brisa,
pintarà de blau els somnis
que en aquella casa vora del mar
mulla les nostres petjades
i ens deixarà 
un petó de color blau,
perquè el dia de demà
diguem als nostres records
que tornin.
Sovint va bé girar el cap 
i pensar,
que vam ser quelcom
per continuar sent,
el flaire que calla esperant
al petó de color blau
que un dia vora el mar,
deixà de ser fantasia,
per tornar-se real.














dimecres, 15 de gener del 2014

Esperant, a què la resta tanqui els ulls

De totes les sorpreses
ets aquella,
que em deixa muda
esperant a què la resta tanqui els ulls,
per actuar en els teus somnis.
Perquè no m'agrada ser la protagonista
si tu no ho vols
encara que em mori
i desitgi ser-ho,
per poder entendre el misteri,
que envolta al teu silenci.
Aquell que sense paraules
s'explica com llibre obert
i em conta,
el difícil que és estimar
a una paret
on, a vegades,
la freda realitat
càlida es torna,
quan es transforma amb la teva pell,
per actuar en les teves quimeres
esperant a que la resta,
en tanqui els ulls.
Doncs, ningú n'ha de fer res
de com t'estimo
ni on els meus llavis són,
el que el teu amor desitja
tot esperant, 
a què la resta
tanqui els ulls,
per poder actuar.










De tatuatge et porto

De tatuatge et porto al pensament,
colrat a foc, 
temprat de vida,
batec d'allò que s'uneix al temps
i que mai, 
ningú oblida.
Respirant el present
amb sospirs de passat
deixant que futur ens sorprengui,
com aquell infant en nit de Nadal
que espera,
que les seves il·lusions es compleixin.
Guarnit de batecs i abraçades,
en recordo el tacte de la teva carn
de la pell que més estimaves,
perquè hi ha coses,
què amb el temps es fan grans
i no poden oblidar-se.
Doncs valent ha de ser aquell
que digui que en ell 
no vas deixar petjada,
perquè hi ha peus que caminen
i d'altes t'esperen,
com sempre,
tatuats al pensament
colrats a foc, 
temprats de vida,
amb batecs d'allò que s'uneix al temps
i que mai,
ningú oblida.









diumenge, 12 de gener del 2014

Veritats a mitges

Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida.
Com sempre això,
no és cap novetat.
I allí, on ningú entén res,
hi ha sempre quelcom
disposat a dir
veritats a mitges,
que guareixen ànimes,
que necessiten subsistir.
On no tot és negre
ni tampoc blanc,
on les estones passen lentes
fins al punt d'ofegar
i desitjar que les boques callin
i tot s'esvaeixi,
per tornar a començar.
Allí, on les llàgrimes són salades
i es converteixen en oceà
negant terres estranyes,
que algú, qui sap,
si mai conquerirà.
Però quan de sobte,
un dia ens pensem morir
i la vida sols és un petit sospir
apareix la llum,
la mà que ens guia,
el petó que ens estima
i sempre, ens fa sentir vius.
El motiu és seguir
perquè el camí mai s'acaba,
fins que no es tanquen els ulls.
Direm la veritat
i algú es pensarà que és mentida
però com sempre,
això, no serà cap novetat.






Amb el vermell pujat a les galtes, i el silenci cosit a la boca

M'embriaga quan em mires,
així com de reüll
intentant fugir
de la foscor dels meus ulls sabent,
que no hi ha escapatòria possible.
Et fixes amb els meus llavis
i em dius sense vergonya
que avui,
desitges saber-ne el gust,
que fa dies que somies.
I jo,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca. 
Tu continues.
I passeges la mà per la meva
tocant els cinc dits,
el palmell,
el canell,
el braç
tot pujant al coll
i jo,
començo a desfer-me.
Ara, ja actua la boca
i segueix coll avall
buscant la meva sina.
Jo muda,
amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Però tu no et canses
i passeges la teva boca
per la meva panxa
i t'atures
i em mires
i jo amb el vermell pujat a les galtes
i el silenci cosit a la boca.
Tu segueixes,
on el melic s'acaba
i la meva boca
no pot restar més muda.
Allà, on en mig de les cames
crido per demanar ajuda,
però tu no cedeixes
i deixes que la teva llengua
em desfaci tota
i jo amb el vermell pujat a les galtes
però sense silenci,
perquè aquest, 
ja ha fugit de la boca.
Aquella que et diu que en vol més
d'allò que la teva llengua
li dóna a provar,
a la meva cuixa.










divendres, 10 de gener del 2014

Sols respirar, si m'oblides

Què faria jo sense tu, 
que amb mi sempre camines
i no deixes espais buits
mai per omplir.
Perquè la quantitat no m'importa
si la qualitat és bona,
encara que petita sigui
perquè diuen que l'exquisit 
sols és un punt i una coma,
en mig de tot escrit.
Aquell que es perfila
amb el silenci
d'un t'estimo a la boca
i deixa a l'infinit expectant
per imaginar-se, 
tenir el poder
d'executar l'acte,
de dir que sí.
On el més poderós actua
i mai deixa pam sense tocar
perquè cada dia no és igual,
si tu dius que m'estimes
on un no té cabuda
si la fal·lera, 
sap on et pot palpar.
Perquè què faria jo sense tu, 
que amb mi sempre camines
i no deixes espais buits
mai per omplir.
Sols respirar,
si m'oblides.












dijous, 9 de gener del 2014

Cada cop que penso en tu

Buit és un forat
que tancant els ulls s'omple
cada cop que penso en tu
i em fa oblidar la soledat 
que aferrada porto a l'ànima
i no em permet decidir
quin camí triar,
per tornar a viure i avançar
deixant que el passat sigui això,
un trosset de mi,
que enrere queda.
Necessito cridar fort
que viva estic,
encara que el meu esperit,
s'estigui a punt de trencar.
Mil bocins,
un altre cop
enganxats,
perquè d'altra manera no pot ser
mentre em bategui el cor,
mentre respirar sigui allò
pel que no m'importi lluitar,
perquè qui sap,
si un dia qualsevol
ens tornem a trobar
abraçats a un record
que amb la boca em va dir,
que estimar-te,
és el millor que m'ha passat.










dilluns, 6 de gener del 2014

...però no sabia com.

Avui volia desaparèixer,
però no sabia com
i he decidit quedar-me
per si al final,
tu volies i desitjaves,
que passes la resta de la meva vida
on la teva enceta el dia
i tanca els llums a la nit.
Per si de sobte,
la por es fa grossa
i necessites una mà petita,
que t'acompanyi sense fer preguntes
ni les típiques excuses
d'ara no estic,
d'ara em molestes,
d'ara m'oblides.
Avui, volia desaparèixer
però per un moment he pensat
que potser
sols potser,
seria millor quedar-me 
i esperar,
a què la vida tornés a rodar,
on els somnis tenen ales
i volen al teu costat.
...però no sabia com
i aquí em tens,
esperant.













dissabte, 4 de gener del 2014

Blanc sobre negre

No hi ha blanc sobre negre
que en gris es transformi
sense lluita
i doni com a resultat,
l'equilibri perfecte
de dues parts,
que en una es modifica.
Com les mans que no encaixen
però a les que no els importa 
si saben el que toquen,
encara que sigui fosca
la teva silueta.
Tastar el pecat
condueix a la condemna
de no oblidar-ne mai més
el seu gust
i voler repetir passant la llengua
per on el desig, 
sempre deixa petjada.
Aquí arriba la màgia,
el concepte de què el color
qualsevol el pinta,
però el que pocs arriben a aconseguir
és què aquest,
sigui perfecte.
No importa,
diuen que la pràctica fa mestre
i amb això d'estimar
cultivar,
sempre es té en bon concepte,
quan l'única finalitat és 
deixar-se endur pel plaer
de dos,
als que no els importa res més
que estimar-se.












dijous, 2 de gener del 2014

Hi ha rastres, que mai es perden

Quan algú cau
sempre espera,
que el terra tingui compassió
i li deixi carícia,
en lloc de dolor.
Però la realitat és una altra
i la llàgrima crema
quan la tristesa ens abraça
deixant-nos parat el cor,
aturat sense remei
esperant,
que arribi millor ocasió
perquè el somriure torni a sortir
i somiar sigui el destí,
de la nostra petita il·lusió.
Saps que sense tu
les aventures,
ja no emoció
i el Sol només és un afegit,
que ix per què té el mateix costum
faci fred o calor.
Però que m'importa 
si et tinc a tu
i tu, per mi ho ets tot,
encara que caigui,
que la llàgrima cremi
i el meu cor s'aturi,
perquè quan no hi hagi Sol
jo el pintaré perquè em guiï
i em porti,
fins on tu estiguis.
Hi ha rastres que mai es perden,
encara que aquests,
es quedin a cegues.