divendres, 13 de juny del 2014

La resta és el queda

La resta és el que queda,
un bocí que va ser,
un és penjat d'un fil,
un fil vermell que mai es trenca.
La carícia d'un batec,
l'aroma del pensament,
el somriure de trapella
barrejat a la perfecció,
entre sentiments contradictoris
d'ara sí i ara no,
en la nebulosa dels perquès.
La por i la valentia,
una habitació en penombra,
aigua calenta
i després freda,
d'una pluja d'estels,
que s'estavellen en la nostra boca.
La nit i el dia,
el temps que s'escapa,
la calor que el desig endrapa
i no entén la teva por,
encara que la respecta.
La resta és el que queda
i enmig de tot,
un tu i un jo,
que mai, deixaran d'estimar-se.
 
 
 

Amb olor d'espígol

A vegades,
la màgia entra de sobte.
En un dir
que no fa falta,
on calla la mirada,
i sobren les paraules.
Regals del cor
que mai s'obliden,
regals, amb olor d'espígol
que sempre vindran
a bategar en un moment concret,
en un instant precís
i que mai podran tenir
altra aroma,
que el que em vas posar a les mans.
Un present,
en forma de sentiment cosit a roba
que ningú més pot apreciar
si no t'ha mirat als ulls,
tocant el seu tacte
i escoltant,
d'on va sorgir el miracle.
Quedo en deute amb tu
de per vida,
perquè si em permets
ara mateix,
no hi ha paraula
que pugui pagar,
l'aroma d'un sentiment
ni res que es faci amb el cor,
quan sols hi ha una olor,
que ara mateix m'envaeix.
Un saquet brodat a mà
que posaré prop del sentiment,
per sempre.