divendres, 2 de setembre del 2011

Per sempre eternitat

Tens un no sé què 
que em fa perdre les hores.
L'esperit.
Les ganes.
I el sentit.
Se m'accelera el moviment
amb el cos mig adormit.
El cor batega fort
quan es desperta la oportunitat
d'equivocar-me al teu costat.
Serà que així puc tocar
el que és humà i no diví?
El que em mostren les llàgrimes,
el que ensenya el dolor.
Ningú és més valent,
per no tenir mai por.
Tens un no sé què
que em fa somiar impossibles.
Voler caçar estrelles,
d'un cel infinit, 
on tu, no arribes.
No mires d'on ve el vent.
Si les ombres son fosques
ni si a l'estiu li segueix l'hivern.
Suficient serà explicar
per qui vulgui escoltar
que els teus llavis neix el cel
que algun dia em vull menjar.
Un petit incís.
No sé si aconseguir mai podré
tocar una cosa tan gran.
Sols sé que em queda un privilegi 
del que ningú em podrà privar:
Somiar.
Quan tanco els ulls les fantasies 
que es fan reals
a ningú li he d'explicar.
Bé sols a tu,
amb qui m'agradaria,
fer d'un instant,
per sempre eternitat.