dijous, 17 de novembre del 2011

El poder de la fe

Encara es fosc al cel
quan repica la campana
i em fa despertar del coixí
en la fosca matinada.
Amb silenci absolut
arrossego la meva ànima,
per donar-li de menjar a l'esperit
que comença a tenir gana.
I quan entro dins del claustre
imagino fesomies, 
desdibuixades sota un hàbit 
que modifica les nostres petites vides.
El poder de la fe 
que mou muntanyes,
el que fa apagar les flames
i lluitar contra les feres
dibuixades en les ànimes.
Sentiment constant
entre el bé i el mal,
que sovint s'agafen de la mà
per fer-nos equivocar.
Doncs el cel
sempre serà allà dalt
el que la terra,
en voldria tenir un petit espai.
Per que no hi ha lloc
on es pugui esborrar,
el dit màgic de la fe
si el mou la voluntat.