diumenge, 30 d’octubre del 2011

Un moment al cel

Les intencions que no et puc dir
et dono permís per imaginar
envoltades d'escuma blanca
aigua calenta i la meva pell.
Si vols venir
permís en tens,
per dibuixar-ne plaer intens
que no em permeti oblidar
el que dius
que per mi sents.
No és que necessiti demostracions
però mai està de més el dir
que els sentiments no són paraules
sinó intencions per compartir.
Un moment al cel
m'espera aquesta nit 
amb olor de roses 
i cava glaçat
tastat, dels llavis d'amant.
I em duràs 
a les profunditats del teu mar
on els somnis són les meves realitats
de cada nit
i on els instants és fan 
cada cop més curts 
quan nedo d'amor,
al teu costat.





dissabte, 29 d’octubre del 2011

La llum del teu far


Sempre puc pensar
que les mitges paraules 
no vesteixen.
Que les meves mirades es perden
enmig del nostre mar.
Que sortir a l'aventura
amb tu,
té un plus de perillositat.
Doncs em guies per camins
i dreceres on,
a vegades,
em falta la llum del teu far.
Enmig de les tempestes
la meva barca pot trontollar...
Necessito de la teva boca
per que em tregui el gust de la sal
i em porti de nou al port
des d'on vaig començar a navegar.
La vida no té un sol rumb
on les sirenes et vulguin portar.
Digues-li al amor
que no oblidi camins
ni cançons del passat,
doncs si mai vol tornar
haurà de recordar,
que potser el meu cor
té més d'un capità.




divendres, 28 d’octubre del 2011

A contra llum

Darrera d'aquest silenci
trencat pel sospir contingut
viatja la màgia d'un piano
tocat, a contra llum.
Preludi de la foscor
on neix la imaginació,
cada nota t'embolcalla
en aleteig de papallona
acaronant tot el teu cos
per que no oblidis, l'amor com sona.
I sense moure el pensament
en comença l'acció,
cada tecla és el motor
d'un gest inesperat
transformat, en dolça cançó.
Perquè ja no vull oblidar
que cada nota potser va ser
el que mai fou.
Sé que puc desafinar
quan penso amb tu i jo.
Però recorda el que et dic,
a contra llum
toco el marfil 
que em fa créixer l'esperit.
Quan la lluna toca el cel
i el sol marxa a dormir,
penso que sols el pensament
és el que queda viu,
i ens explica en dolça son 
les cançons que ens fan somiar
que les estrelles del cel 
mai deixaran de lluir,
mentre tu, no deixis de tocar.













dimecres, 26 d’octubre del 2011

No s'obliga a ningú a somiar...

En la vida,
hi ha vegades,
que la vara de mesurar es queda curta
per les magnituds impossibles.
Acaronant sortides 
de carrers imaginaris,
il·luminats amb nits estrellades
que no tenen llengua,
sols,
petites frases compartides.
No pretenc trobar 
el que no busco,
doncs la màgia no és lo meu.
Però el que arribi
serà ben rebut si en té ganes.
Ves a saber què,
ves a saber com,
ves a saber quan...
Si analitzem la situació
potser millor, 
deixar-la passar,
no sigui que els ingredients
no ens acabin d'agradar.
Sols són propostes
doncs no s'obliga a ningú somiar.
El que agrada és un moment
vestida de dolça temptació
dibuixada en un cel
on no hi té rendició.
Quan l'amor és un pecat
i el desig és un petó
no hi ha mai prou temps
per que aquest,
es faci realitat.
T'estic esperant...





















dimarts, 25 d’octubre del 2011

Absenta

Quan veus el color verd de la copa
et dilueixes amb el sucre de la temptació.
I et vols perdre en la luxúria
del seu gust etern, 
entre somnis de grandesa.
Doncs no hi ha intenció
que no tingui camí
si es vol aconseguir,
ni que sigui 
un trosset,
de mortal rendició.
Serà que d'una copa 
mai n'hi ha prou.
Doncs menjar de tu és com absenta
que em corre per vena
amb desig de passió.
Pensant que la màgia resideix
en un petit racó
vull trobar-la al teu costat.
I si no és molt, vull repetir
per entrar en la follia
dels somnis
que em vas prometre aquella nit,
quan a cau d'orella 
la teva veu em va dir
tot el que vulguis del cel
jo,
t'ho puc aconseguir.
Tinc una copa al davant
disposada per brindar
desitjant que les muses
no em deixin mai de costat...
Qui sap.
Pot ser sols necessito
fondrem amb tu un instant
per saber
que la màgia,
té color maragda clar.
Prepara els llavis per brindar
doncs seran ells
els que vulgui tastar
sucant una copa 
que ens porti,
al més enllà.
Absenta.
La fada verda és a punt de volar
entre els teus somnis 
o dels qui la vulguin agafar.

























diumenge, 23 d’octubre del 2011

Quan penso amb tu


Quan penso en tu
el meu desig té pressa.
L'enyor augmenta
i el meu amor creix.
La respiració s'accelera,
el moment s'eternitza
si penso, que no hi ets.
El sol s'amaga
sota la nuvolada
i torno a tenir fred.
El sabor amargueja
quan la dolçor flaqueja 
i no mostra el que sent.
La por comença 
a ensenyar-me les seves dents,
quan els dubtes creixen
i em fan ser molt menys valent.
Tot resulta estrany
quan la boca s'equivoca
i no parla la mateixa llengua
que aquella,
que sempre tinc present.
Doncs com els dies,
l'amor no és sempre igual.
Quan penso en tu
surt la rialla 
encara que avui,
toqui plorar.
La imaginació té les potes curtes
quan visualitzo la teva imatge
reflectida en el meu mirall.
I no sé com t'ho fas,
doncs la màgia va escassa
en aquesta nostra realitat.
Sempre em quedaré amb la curiositat
de saber,
si el teu cor batega
o és imaginació meva
el tenir-te al meu costat.
Per que...
Quan penso en tu
el meu desig té pressa.
L'enyor augmenta
i el meu amor creix.
La respiració s'accelera,
el moviment s'eternitza
si penso, que no hi ets.








dijous, 20 d’octubre del 2011

Tota teva

Ho sabies des del minut u
que ens vam veure.
Quan encara les siluetes 
es mostren desdibuixades.
Quan es mira a l'infinit
i sols es distingeix el desig
més que la forma humana.
Però jo, 
també caminava.
Quantes vegades 
he repetit aquell instant 
quan surten a passejar les fades.
La sorpresa del moment
es vesteix amb un somriure
d'il·lusions contingudes.
Per continuar caminant plegats
sense rumb fix
que per nosaltres no té importància.
Quan un no sap que dir
ni on mirar.
Quan la distància més curta
llarga és fa.
Quan desapareix tot el que t'envolta
i penses que de massa gent estàs rodejat.
Sols llavors,
et comences a plantejar
el per què el teu cor marxa ràpid
i no el pots aturar.
Els ulls no menteixen
i sempre diuen la veritat.
Sense dir paraula
ja ho saps.
Sóc tota teva,
no importa el moment 
ni quan.
Els llaços ja ens han lligat
des del minut u 
que ens vam veure.





 

Petites perles

Escoltant l'aire 
respiro paraules del meu interior
que em fan imaginar que volar
no és pas tan difícil
com sempre se m'ha contat.
Si tanco els ulls sóc lluny d'aquí
on ningú em sap reconèixer.
Una persona més
entre moltes, 
que diàriament somien.
Tothom vol fer realitat
petites perles 
del seu particular mar.
On el valor és incalculable
i no serveix cap moneda per comprar.
Per què els somnis tenen això.
Valuosos
i normalment intransferibles.
Llàstima que s'hagi de despertar.
En algun moment,
en algun instant,
la bombolla de sabó
acaba petant.
Per tornar a créixer en la nit
si màgia es benvolent
i torna a mi sense preguntar.
Necessito els següents ingredients
per tornar-te a crear.
Amor de mitja nit.
Un pessic de desig.
Dolcesa amb quantitats industrials.
Intencions descontrolades
que inundin el nostre llit
de petites perles de mar.









dimecres, 19 d’octubre del 2011

Si hi ha un ara...

Quan tot ho pensava acabat
he trobat el fil que m'ha fet continuar.
Ja no vaig per les tenebres.
La teva llum sé que hem guiarà
doncs no cal ser diferent
per ser especial.
No necessito res més.
A ningú més cridaré
doncs ja torno a tenir
amb tu recer.
El teu cos serà el meu abric
quan arribi de nou el fred.
Els petons el color que pintarà
el nostre hivern.
Per que amb tu no vull demà
si hi ha un ara continuat.
Vull gaudir-te tots els instants.
Els petits i els importants.
Dibuixarem somriures
de les estones tristes
on ens puguem trobar,
sempre pensant 
que el destí està de la nostra part,
així els desitjos floriran.
La vida sovint
fa i desfà sense contemplacions.
L'amor és un instant
que s'ha d'aprofitar
abans que ens digui no.





dimarts, 18 d’octubre del 2011

Complicitat

No calen paraules 
per que m'entenguis.
Els teus ulls ja llegeixen 
els meus llavis
millor que jo parlo.
Si els tanco 
em puc imaginar el teu tacte.
El que fa dies que enyoro.
Com nen petit busco consol
en olor que recordo.
Sovint penso
que va ser d'aquell amor
que amb petits gestos
s'omplia de complicitat
del que vaig caure ferida de mort.
I tu tornes i em dius
que res s'ha perdut
doncs en les teves mans
has recordat tots els minuts.
Aquells de llàgrimes
i de riures.
Els de passions
i nueses,
per que el nostre desig 
no ha entès mai de roba.
Recordes el primer dia
quasi millor que jo.
Doncs a mi em vas fer tancar els ulls
per rebre
el teu primer petó.
No calen paraules 
per que m'entenguis
doncs el proper dia que vegi
la màgia vindrà a mi
vestida de complicitat.
Tornaré a tancar els ulls
i em deixaré, 
de nou,
estimar.



















dilluns, 17 d’octubre del 2011

Acariciant les paraules

El que incita
és el que no s'ensenya.
És el que s'imagina
el que teixeix la teranyina
del que no es vol deixar escapar.
Acariciant les paraules
farem camins
que mai,
vam arribar a pensar.
Per que així és com es comencen
les millors coses,
de forma casual.
La teva veu
em captiva els sentits, 
embolicant-me.
Hi ha un moment que sobra tot.
La llum.
La roba...
Bé tot no.
Benvingudes les carícies.
Els petons incontrolats.
El gust de la teva pell
que mai 
em canso de tastar.
La subtilesa d'aquell tirant
que es deixa caure esquena avall
desafiant la gravetat.
Sensualitat de moviments.
Els actes ja es faran.
Per que sempre hi ha el moment precís
per gaudir
del que la vida ens convida a sentir.
T'estic esperant
en cada racó que batega el meu cor
doncs quan em comencis a tocar
aquest, pararà.
Per que la distància és
el que nosaltres volem que sigui.
Acariciant les paraules
l'amor es fa.















divendres, 14 d’octubre del 2011

Carpe diem

Allò que ningú ens diu
però tothom intueix.
No hi ha res com aprofitar el moment,
per si aquest,
no torna mai més a venir.
Les flors que surten
no són les mateixes d'ahir.
Aquestes, ja van florir.
Diuen que sempre hi ha un tu
per a un mi.
Però no sé si en somnis vaig imaginar
la boca d'on va sortir...
Carpe diem.
És el moment indicat.
Ni un segon més em vull esperar.
La vida comença allà on em vas deixar.
Esperant una resposta
en forma de llàgrima pobra
que renaix del silenci
contesta està buscant.
T'obriré les mans
per si les vols agafar.
I si no volaré,
marxaré lluny per potser no tornar
buscant altre cor
que em vulgui atrapar.
Sé que no sóc cap tresor
més sé el que sóc.
Un carpe diem distret
que un dia es va passejar 
i es va perdre buscant
fantasia
al teu costat.











dimecres, 12 d’octubre del 2011

Llàgrimes

D'aquelles salades que rodolen per galtes.
De les que cremen dins 
encara que humides surten.
De les que maten.
De les que criden.
De les que demanen ajuda
quan el cor s'encongeix
i es necessita de mocador,
per eixugar-les.
Llàgrimes.
De les que es pensen 
que sols tenen els altres.
De les que et venen a buscar
sense avisar-te.
El refugi del dolor.
Un crit sord dins el cor
buscant consol
de braços,
que no importa mullar-se.
La fel en la boca.
Sol·licitud sense porta.
Allò que es trepitja
i no importa.
Sóc com el peix fora de l'aigua.
Com estranger en terra estranya.
La peça del puzle que falta
dins d'un trosset de la meva ànima.
Llàgrimes.
Records que s'intenten oblidar
però que a vegades surten a passejar
impunes a un sentiment
que desitjo ofegar.
Crec que el que avui em toca,
és plorar.







Etèria conquesta

En solitud compassada
es marca l'espera
on teva mà acompanya
al que no s'ha de fer mai, 
amb pressa.
Amb una paraula en tinc prou
per eternitat complerta.
Si ningú més en vol parlar,
no importa,
sempre estaré en etèria conquesta.
Apareixes,
quan la necessitat m'acompanya
dibuixant delicades ales de fada.
Quan somio amb els teus llavis
el desig surt a passejar
deixant emoció sostinguda
d'allò que mai he tingut,
i no sé on més puc trobar.
Quan recordo el tacte de la teva pell
se m'esgarrifa l'ànima
i sols desitjo saber
si mai més tindré oportunitat
de tenir entre les meves mans
allò que una vegada a la vida
s'ha de tastar.
Si tanco els ulls 
en recordo el moment...
asseguda, 
sense roba,
nua oferint sentiment.
I llavors
la màgia és sempre així,
etèria com tu.
El cap ja no mana.
El cor s'ha trencat.
Diuen que els àngels són fantasies
que la ment a imaginat...
Potser serà que ells no han provat
els llavis d'una fada
quan està a punt de volar.











dimarts, 11 d’octubre del 2011

En pot de vidre

Gaudeix del silenci
que la paraula trenca
que l'amor segella
i la vida crema.
Recollit en pot de vidre
per no espantar-lo
el guardo.
El consumiré a petites dosis
quan necessiti sortir del laberint
d'aquestes les meves ombres.
La tristesa no desapareix de sobte,
però la vida és massa curta
per desaprofitar instants
que marca el compàs del nostre rellotge.
Visualitzo el teu rostre
quan la lluna al cel es penja
i faig llista del que et diré
en la teva pròxima visita.
Curta, com sempre per mi.
No et deixaré dir paraula
serà millor així,
no sigui que els instants s'acabin 
abans de poder-ne gaudir.
M'ho van dir i no vaig voler escoltar
que el temps amb tu té ales
que no es poden tallar.
No tinc pressa.
O potser sí.
Estic tant acostumada a les meves mentides
que aquestes ja no em fan mal.
T'esperaré asseguda
fins que em vinguis a buscar
i trencaré el meu silenci...
Aquell que l'amor segella
i la vida crema
en pot de vidre,
recollit.











dilluns, 10 d’octubre del 2011

El meu al·lè

Ja t'ho contaré a cau d'orella
molt fluixet,
quan et torni a veure.
Dibuixat amb paraules
vestiré els meus actes.
Per què serà el meu al·lè 
l'únic que et cobrirà el cos.
No necessitaràs res més per vestir-te.
Despullar-te és una acció premeditada
des de fa molt de temps
que guardo en el fons del cor.
Però no et conto totes les veritats
per que no pensis que la meva llengua
imagina mentides.
Quan recordo la teva boca
em perdo i no sé com trobar-me.
Serà que tu em pots ajudar?
No hi ha mesura quan s'estima.
El temps perd el seu compàs.
L'ànima sola es guia 
pels camins que tu l'has portat.
En dolça son tanco els ulls
transportada pel teu al·lè,
buscant necessitats i trobant 
com sempre
el teu recer.
Serà, que l'instint em porta
on és més fàcil respirar.















diumenge, 9 d’octubre del 2011

A la punta dels dits

A la punta dels dits et tinc
i de sobte,
en un sospir te m'escapes.
Quan penso que ets meva
dibuixo castells en l'aire
que no sé on em portaran.
Renovar il·lusions gastades 
fins que la imaginació s'aturi
és de difícil acontentar
per algú que al cor té ales
que potser,
hauria de tallar.
Sé el que vull
però no sé si ho puc agafar.
La bombolla de sabó
no vull trencar.
Al teu costat
sé que volar
és la mel de la meva necessitat.
Ensenya'm camins...
Potser així trobaré sortides
als meus primitius instints.
Aquells que desitgen tocar i ser tocat.
Besar i ser besat.
Estimar i ser estimat.
Doncs hi ha finals,
que mai tenen pressa
per acabar.















divendres, 7 d’octubre del 2011

Gairebé serà

I ara que queda tant poc,
el poc se'm fa massa llarg.
No vull ser la primera ni la última,
vull ser la de sempre,
es clar.
Dona-li temps al meu cor
per saber rectificar.
Ningú millor que jo 
sé que m'he equivocat.
Quan recordo el meu passat
aquest apunta maneres
de jutge amb autoritat.
Quan et vaig dir mai més
era la boca la qui parlava,
mentre el cor quedava quiet en un racó
pensant,
que tots som mestres de l'engany.
Mentre necessiti respirar,
sé que et trobaré a faltar.
Parla la paraula
enredant a un jo que està dubtant
gairebé
sense oportunitats.
Oxigen consumit.
Desig necessitat.
Esperit inquiet
que més
no es pot esperar.
Quan gairebé et tinc a tocar
algú esquinça el guió
i tot s'ha de tornar a muntar.
Teva serà la decisió.
Quan ens tornem a veure
no et deixaré parlar
doncs la meva boca
taparà la teva,
amb el segell dels amants.
Gairebé serà.



Coixins de plomes

Diuen que de sensacions ocultes
el cos n'és ple,
esperant que l'omplis.
Escolto en silenci les teves opcions,
intentant esbrinar el que busques.
D'antulls la vida somia
en coixins de plomes
mes, es troba de realitats dures
per que tot fàcil no pot ser.
Tu ets el meu impossible
que vull fer real
en qualsevol moment,
si et deixes.
Les llargues distàncies no m'espanten
doncs no ho sabré
fins que no ho provi.
Em sorprenc a cada instant
repetint el teu nom
serà, que no en vull aprendre d'altre?
Sé que les decisions que prenc 
són les correctes,
i si no ho són, 
moriré amb elles.
Per què els passos que es fan
rarament es desfan.
Potser, si de cas,
es modifiquen.
L'amor no sempre és un llaç
mes sí alguna cosa que et lliga
amb qui vols compartir un estat
que potser o no de per vida.
I què és lo que fa
que quan dius el meu nom
el món té tendència a parar?
Serà la gravetat?
No.
És un desig que creix
i no sóc capaç de parar.
En coixins de plomes dormiré
a veure,
si aquest es fa realitat.



















dimecres, 5 d’octubre del 2011

La realitat m'escanya

De vegades
no hi ha prou temps,
ni en tens ganes
de sortir i cridar que hi ha foc,
cremant les brases.
A cavall de la realitat i ficció
intentaràs comprar el sentiment
que et faci sentir millor,
que t'escolti el cor
sense por a demostrar la temor
que et fa sentir la fredor,
que ara amb mi comparteixes.
Diuen que ets el millor que tinc
i la meva llengua calla
realitats furtives
que mata l'ànima,
quan dins de casa tu et transformes
amb assassí d'estrelles.
Amb plor contingut 
dormo els meus somnis,
esperant despertar
i que no siguis al meu costat.
Però la realitat m'escanya
i amb mi vol jugar
i no em deixa esborrar
l'amargor que tasto
de les teves mans.
Quin dia serà
que no m'hauré d'amagar
de cada mirall
que em mostra el rostre de monstre
que deixa la teva impunitat?
Les llàgrimes no netejaran mai el dolor
fins que no desaparegui el botxí 
que efectua l'acció.
De vegades,
no hi ha prou temps...





dimarts, 4 d’octubre del 2011

Matinades dormides

I em ve de gust tornar a sentir
de prop la teva pell.
Aquella que un dia es va fondre
amb un dolç t'estimo.
La que hem va ensenyar a creure
que tocar era un pecat
de matinades dormides.
Traspassar en línia fina de desig
sempre espero,
per que mai en tinc prou,
de tenir-te tan prop.
M'alimentes l'ànima en subtil delicadesa
doncs sols dir el teu nom
aquesta, 
crema
volent més d'aquest foc,
que la manté encesa.
M'encanta el teu jo
on guardo habilitats 
apreses de les nits en vetlla.
Matinades dormides,
desordenades,
en mig de llençols vestits
que mostren records humits
de passions incontrolades. 
Res més lluny que el que hi ha
el desig d'estimar
de subtileses apreses.
Dormim, 
que la matinada
aviat ens vindrà a buscar.