dimarts, 11 d’octubre de 2011

En pot de vidre

Gaudeix del silenci
que la paraula trenca
que l'amor segella
i la vida crema.
Recollit en pot de vidre
per no espantar-lo
el guardo.
El consumiré a petites dosis
quan necessiti sortir del laberint
d'aquestes les meves ombres.
La tristesa no desapareix de sobte,
però la vida és massa curta
per desaprofitar instants
que marca el compàs del nostre rellotge.
Visualitzo el teu rostre
quan la lluna al cel es penja
i faig llista del que et diré
en la teva pròxima visita.
Curta, com sempre per mi.
No et deixaré dir paraula
serà millor així,
no sigui que els instants s'acabin 
abans de poder-ne gaudir.
M'ho van dir i no vaig voler escoltar
que el temps amb tu té ales
que no es poden tallar.
No tinc pressa.
O potser sí.
Estic tant acostumada a les meves mentides
que aquestes ja no em fan mal.
T'esperaré asseguda
fins que em vinguis a buscar
i trencaré el meu silenci...
Aquell que l'amor segella
i la vida crema
en pot de vidre,
recollit.











2 comentaris:

  1. Si em volem,NO DEIXAREM PAS QUE LA VIDA CREMI O ESPATLLI...ALLÒ TAN MACO QUE S'HI APREN A SENTIR,I QUE DE MICA EN MICA SE'N VA OBRINT PAS,MERCI SEMPRE A TU

    ResponElimina
  2. És molt bonic Marta.Parla de dolçor, de temps, de espera. També de recuperació de moments sinó perduts, desaprofitats.Però sé que la lluna et mira fixament i no li menteixes. Que és el teu cor el parla. Només em resta desitjar-te que les teves il·lusions es compleixin amb escreix. Viu i sigues molt i molt felíç. I deixe't viure.

    ResponElimina