dijous, 31 de març del 2011

A foc roent

En terra àrida
es va plantar un desig
de foc cobert,
d'aigua regat.
Ningú sabia si floriria al destí.
Encara s'ha de cuidar,
de mantenir,
per si mai dona fruit,
el que un dia,
vam cultivar.
Pot fer fred o calor.
Qui sap,
si aquest viurà
a totes les hostilitats.
No hi vull pensar.
El destí, 
segur,
ja fa temps que ens ho té marcat.
A foc roent,
d'amants senyal.
Aquella que en la pell 
ens fa perdre el sentit,
cada cop que el meu cos,
s'uneix a tu.
Ja és dit.
Mai cremar-se ha estat
la millor cura,
per sobreviure,
al que ja hem tastat.
El teu foc és l'element
que em genera intensitat.











































dimarts, 29 de març del 2011

Esperant d'on bufa el vent

Allò que ens transporta,
que ens gira en sageta,
que l'amor transforma
i dibuixa, la nostra espera.
El que sentim ben endins
al respirar profund.
Alenada d'aire fresc
transportat en el vent,
que inunda el nostre temps,
amb un sentiment comú.
Pot ser fred o calent,
depenent de la nostra necessitat.
El que no té forma,
ni color,
sols etern moviment,
que fa ballar el nostre cor
amb el compàs, que volem.
Esperant d'on bufa el vent,
buscaré el teu recer.
Aquesta és la meva llibertat,
la que no deixaré escapar.
No cal explicar res més,
doncs tu, ja m'entens.













diumenge, 27 de març del 2011

Salva'm

Des d'on em puguis escoltar.
Dóna'm la teva mà.
La necessito per seguir.
Per seguir, caminant.
És temps de reflexions
i de pensar que qualsevol dia,
la pluja, 
pot arribar.
Salva'm si et vols arriscar,
a creuar fronteres que potser,
no tenen cap final.
De la meva por.
La foscor, 
mai m'ha agradat.
Tornar a ser els que érem,
no tornarà a passar.
Tant fàcil com això,
el millor moment del dia
per mi s'ha convertit,
en el sempre et puc somiar.
Que ningú pugui dir
que no t'ho he demanat.
Salva'm del meu destí 
per així,
seguir vivint
amb tu,
la màgia que m'has donat.







Sobren les paraules

No parlis en aquest moment.
No esborris la màgia 
que viatja pel nostre temps.
Tanca els ulls i vola.
Planeja al meu voltant,
buscant recer de tempesta.
Deixat endur pel meu alè
embolcallat en brisa.
Tot traient-te la camisa,
tocaré tota la teva història
i embriagada de dolcesa,
moriré ofegada.


El que costa d'esborrar...

Rosa despullada de vergonya i dolor,
quan ha perdut la fragància,
que habitava en el seu cos.
Les llàgrimes que li cauen
són els pètals de la flor,
que arrossegada per terra,
s'oblida de tothom.
Cada espina se li clava
en el més profund del seu cor
i la sang brolla d'ella,
té color d'odi mort.
La por s'apodera d'ella
quan algú li parla d'amor,
doncs la rosa despullada,
no vol sentir mai més dolor.
I es desfulla sense pressa,
esperant amb delit,
el dia que algú la toqui
i li torni l'esperit.



divendres, 25 de març del 2011

Viatjar amb mi potser difícil...

Sóc el cristall que no es trenca,
el dolor que no arriba,
la dolçor que no embafa 
i l'amor que no s'estima.
Segur, que tot és mentida.
Els impossibles són tan reals,
com després d'un foc els encenalls
que potser encara crema.
Viatjar amb mi potser difícil...
Què estàs disposat a arriscar?
Com que la perfecció no existeix,
no et vull deixar imaginar
el que no es real
i es menteix.
Mira'm al mirall que jo em veig
i aquest et dirà
que la meva realitat,
és allò que sempre he desitjat...
Al meu cor,
el teu amor
per sempre dibuixat.























dimarts, 22 de març del 2011

Amb els llavis et diré...

On vols que marxi sense tu?
La teva ombra em fa costat,
ni que li falti el color
que sols tu li saps donar. 
Encara que sigui lluny,
sempre sabràs dibuixar
la meva sort,
amb intensitat. 
Sols tu saps definir
el que necessito en cada instant.
Amb els llavis et diré,
que mai em rendiré
de morir,
si ho faig per tu.
Però això segur que ho saps.
Cada paraula és un fet,
que ja no puc dissimular.
Els meus ulls et contaran
el que la boca ha de callar.
Estimar-te és un motiu,
per seguir guardant secrets
que els meus llavis 
mai diran.































diumenge, 20 de març del 2011

No serem més que dos estranys...

Per molt que passin els anys,
i ens vulguem refugiar en el record
el camí es farà llarg,
i per sempre serem,
ni més ni menys,
que dos estranys.
Aquells que no volen oblidar
que el temps passat no tornarà,
i es refugien en allò,
que un dia van sentir,
per si de cas,
potser,
ens pot tornar a brotar.
Més ja sabem que no.
Els miratges són i seran,
imatges irreals
que el cor ens mostra,
quan aquest,
ja no té forces per lluitar.
I serem per continuar,
en la nostra vida dos estranys,
aquells que es van perdre pel camí
i mai, no es van saber retrobar.

















dissabte, 19 de març del 2011

Promeses

Tot el que recordo,
ja va perdre el sentit. 
Plorar,
riure o callar
s'han quedat en l'oblit,
d'un temps que ja ha passat.
Promeses d'un futur,
que el color ha perdut,
abans de venir
a morir al teu costat.
El conte ha perdut emoció
doncs ja fa temps que en sé el final.
El que vas escriure tu 
i el que jo vaig signar.
Ningú ja no em pot dir,
que l'amor, 
a mi, 
no m'ha matat.
Si algú escolta el meu cor,
aquest li contarà
que els batecs que aquest fa
són pel dolor que tu has deixat.
Promeses vestides de dol
que ja no es poden disfressar,
ni és vol.













divendres, 18 de març del 2011

La lluna, ella serà...

Serà la teva lluna,
la que em cobrirà de petons aquesta nit?
La que em vetllarà la son
i marcarà el teu nom, 
en els meus somnis?
La que em farà de guia i consol,
quan no trobi el camí
en mig de fosca nit?
Ella serà...
La que em gronxarà en quart minvant 
i em taparà quan serà plena.
La que em somriurà
còmplice de l'amor,
que jo sento per tu,
sigui estiu o primavera.
Dibuixada en la fosca,
al cel,
s'ha colat un far gegant.
El contrast s'ha fet patent,
entre el negre i el blanc.
La lluna,
ens té el desig marcat.
No hi ha barreres en el temps
mentre ella fa l'amor aquesta nit,
enmig d'una pluja d'estels.









dijous, 17 de març del 2011

De primera qualitat

Deixa'm ser el present,
que construeixi el teu futur.
Allí on les pedres, 
fan els fonaments
al sentiments que s'han viscut.
On no importen els desnivells,
perquè construïm 
des de la mateixa alçada,
fent servir el mateix material.
Un material que no s'espatlla,
de primera qualitat.
Que promet durar molt de temps,
per molt que el fem servir.
Garanties sé que en tinc.
I si mai el resultat,
no és el que s'esperava,
no importa.
El temps és més savi
i ens sabrà rectificar
allí on nosaltres no sabem
ni podem arribar.









dimarts, 15 de març del 2011

Crec que em podré esperar...

Quin dilema s'ha creat,
dins del meu pensament
cada ratlla que creuo,
m'allunya del que penso que sé.
Quan acabo de donar un pas,
m'imagino el següent.
I m'equivoco al pensar,
que sé com l'he de fer.
No hi ha res predeterminat,
tot està per crear.
Tots els moments per definir.
Crec que em podré esperar...
A que surti el sol
a l'endemà.
A tornar a riure amb tu al costat.
A cantar cançons,
que encara no són dels dos,
i qui sap,
si mai ho seran.
Sols sé que no en tinc prou,
però em sembla,
que em podré esperar...
a que la teva estrella m'il·lumini
la resta de l'eternitat.



















dilluns, 14 de març del 2011

11-M

Sempre hi ha un punt de partida.
Un número que ens fa pensar.
Una data per recordar
i també per oblidar.
Cada espelma fa la llum 
dels qui ens van deixar.
11 de març, una taca per esborrar.
El temps no és el consol
que fa que cicatritzi aviat.
El tren tornarà a rodar.
Quin remei...
Però en la nostra ment quedarà
el sentiment d'horror que pot deixar,
que algú pugui decidir
qui ha de viure
i qui deixar d'existir.
Maleït el sentiment
de qui pot actuar
amb total impunitat.













diumenge, 13 de març del 2011

Inicial de...

El meu pensament té ales
i fins a tu vol tornar a volar.
Els temps passats no seran millors
que els que ens queden per guanyar.
Cada pas ja fa el camí,
que ningú pot esborrar...
Per bé o per mal,
així serà.
Cada moment un record.
Cada segon un instant.
Dibuixat en un paper
vas escriure la inicial
de la que volies ser viatger,
per entrar dins el meu cor.
Que difícil em serà,
si mai t'he d'oblidar.
Millor no pensar.
Em guiaré pel meu instint 
que em diu que aquest instant,
segur,
el faré llarg.













dijous, 10 de març del 2011

Envasat al buit

El plastifico.
No deixo que li entri l'aire
i li trec el que té.
Pot ser així,
em duri eternament.
En la seva atmosfera
es mantindrà fresc com el primer dia.
No és marcirà,
ni canviarà de color.
Tindrà el mateix gust 
i la mateixa textura.
El de la primera dolçor.
El del primer petó,
que diu que es roba
i es desitja donar.
En paper transparent el deixaré,
per si el vull contemplar.
No és que no el vulgui fer servir,
sols, envasat al buit, el vull mantenir
per si mai em fa falta. 
I si alguna vegada,
aquest se'm fa malbé,
et vindré a recordar
si em pots donar més amor,
per envasar-lo al meu cor.
Així és com el vull tenir.
Guardat per mi,
per si tu no el vols.













dimarts, 8 de març del 2011

Tasta'm

Tenir-te és el gust,
que em faltava per tastar.
El que van veure els meus ulls
ho desitjava el paladar.
No vaig dubtar-ne ni un segon.
T'havia de provar 
ni que fos l'últim desig,
per complir en aquest món.
No em podia quedar amb les ganes
de saber, si eres ficció o realitat.
Cada pam del meu cos
necessita reacció 
de saber, si em volies a mi
o al que realment jo sóc.
Tasta'm i potser sabràs
que el gust del que no es proba
mai es pot imaginar.
Vaig passar el dit 
per la teva pell i vaig descobrir,
que els sentits es fan més grans,
si aquests ens surten de dins.
I es que un cop havent provat,
jo en vull tornar a repetir.
El gust és meu,
sempre,
al teu costat.





diumenge, 6 de març del 2011

Descobriments

Aquest és l'últim moment 
per decidir,
per saber,
per explicar,
que tot el que es mou
no és aire pels pulmons, sols.
Deu haver alguna cosa més.
Alguna cosa que em fa vibrar,
que em fa pensar que,
no és el que sóc
sinó el que tu em vulguis donar.
El condiment que et fa especial.
Difícil de definir.
Aquell gust que agrada,
sempre de repetir.
La cançó que enganxa 
i no paro de cantar.
Descobriments que sempre 
ja es queden amb mi.
Per bé o per mal.
Això no ho sé.
Potser en l'últim moment decidiré,
si l'amor és condició
o passa a ser un sentiment.









divendres, 4 de març del 2011

Et dic la veritat

Les paraules,
no vesteixen a les persones,
ho fan els seus actes.
Si el camí et resulta llarg,
no et preocupis,
em tindràs al teu costat
si em necessites.
Les meves mans seran bastó
on trobaràs suport.
La meva veu la guia
en mig de la fosca.
Els meus petons,
las seguretat de que t'estimo.
No dubtis mai dels meus actes.
És la fe de les meves paraules
la que mourà el que tu calles.
Estimar-te no es un joc.
És un sentiment genial
que ha vingut al meu cor,
per quedar-se, espero,
de forma intemporal.