dimarts, 15 de març de 2011

Crec que em podré esperar...

Quin dilema s'ha creat,
dins del meu pensament
cada ratlla que creuo,
m'allunya del que penso que sé.
Quan acabo de donar un pas,
m'imagino el següent.
I m'equivoco al pensar,
que sé com l'he de fer.
No hi ha res predeterminat,
tot està per crear.
Tots els moments per definir.
Crec que em podré esperar...
A que surti el sol
a l'endemà.
A tornar a riure amb tu al costat.
A cantar cançons,
que encara no són dels dos,
i qui sap,
si mai ho seran.
Sols sé que no en tinc prou,
però em sembla,
que em podré esperar...
a que la teva estrella m'il·lumini
la resta de l'eternitat.



















2 comentaris:

  1. Els joves no s'han d'esperar, Marta.Al revés, tens molt per fer, has de córrer, t'has de donar pressa per donar sentit a la teva vida, per trobar el que realment busques i necessites. Creu-me.

    ResponElimina
  2. DUES PERSONES QUE DE DEBÒ SE HI ESTIMEN,S'ESPEREN,I FRUEIXEN PLEGATS,NO HAVENT-HI NI TEMPS NI ESPAI QUE HI HO IMPEDEIXI,PERQUÉ HI VIUEN QUELCOM PUR,IENTREGAT,I NOMÉS CAL QUE HI SIGUIN PROCLIUS A FER CADA DIA MES GRAN SI CAL LLUR PASSIÓ

    ResponElimina