dimarts, 17 d’agost del 2010

La meva ànima està de dol

Res no t'hagués dit
si no t'ho pogués explicar,
que el negre de la meva ànima
és el dol que ens has deixat.
De les teves mans nuades
surten els cabdells de fils,
que amb una mica de màgia
es transformen en jerseis i vestits.
La teva veu dolça i tranquil·la
deixa el temps en un racó,
on ningú no recorda
si aquest passa ràpid o no.
Els teus ulls han viscut batalles,
alegries i traïcions,
fam, guerres i penúries,
i malgrat tot això 
ens dius que per tu aquesta vida,
sempre ha estat lo millor.
Mai et queixes
i sempre tens el somriure apunt,
per si la mort et convida
a fer la seva travessia
en un moment inoportú.
Saps, els ametllers ja han florit
i encara que tu no hi ets,
la teva flaire m'ha arribat
al obrir el balcó aquest matí.



















I need a hero...

Necessito un heroi
que em salvi del meu destí.
Que m'agafi d'una revolada
i em dugui molt lluny d'aquí
on ningú em conegui
ni sàpiga com s'escriu el meu nom.
On la vida comenci de zero
i no em quedin records ni amics.
Necessito un heroi 
que em doni forces
i m'ensenyi a seguir;
doncs si esborro el camí
alguna guia he de tenir.
No cal que porti capa i espasa
això ho fabricarem amb el temps,
la confiança és cultiva dia a dia
i d'amor jo ja en porto un feix.
No sé si ens servirà.
Jo el guardo per si de cas
el meu heroi en queda mal ferit
i necessita una tireta 
per enganxar-li a l'esperit.