si no t'ho pogués explicar,
que el negre de la meva ànima
és el dol que ens has deixat.
De les teves mans nuades
surten els cabdells de fils,
que amb una mica de màgia
es transformen en jerseis i vestits.
La teva veu dolça i tranquil·la
deixa el temps en un racó,
on ningú no recorda
si aquest passa ràpid o no.
Els teus ulls han viscut batalles,
alegries i traïcions,
fam, guerres i penúries,
i malgrat tot això
ens dius que per tu aquesta vida,
sempre ha estat lo millor.
Mai et queixes
i sempre tens el somriure apunt,
per si la mort et convida
a fer la seva travessia
en un moment inoportú.
Saps, els ametllers ja han florit
i encara que tu no hi ets,
la teva flaire m'ha arribat
al obrir el balcó aquest matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada