diumenge, 5 d’agost del 2012

Mullats

En quina magnitud
surt la genialitat
quan qui recorre la teva pell,
en banya la ocasió.
Tocant cada detall
ens ensenya que la realitat
s'espera per respirar
de la teva boca el sabor.
Per què,
qui no voldria ser 
el que s'escola per tots racons,
sense oblidar-ne cap porció?
Llavors seré,
la que et mullarà les ganes,
la que dirà paraules
vestides de dolçor.
Aquella per qui les matinades
ja no es dormen 
i s'omplen,
sempre de calor.
Caldrà tenir un lloc
on l'aigua ens vingui a trobar,
per si de cas ens ofeguem
i no podem alenar
mai més del nostre cos.
Mullats, 
així quedarem
on el desig 
sempre deixa pas a l'acció.
En quina magnitud
surt la genialitat?
Sempre en aquella
on la set,
ens troba despullats.














Ara, sols em queda oblidar

Li explico al meu cor
que hauria d'oblidar-te,
però aquest mai em fa cas.
Va per lliure,
en direcció oposada,
en sentit contrari
al que la norma marca.
En sóc idiota,
doncs la teva llengua
ja no és, 
el que abriga la meva ànima.
Simplement una cosa morta
que ja no em desitja.
Quan es comença a estimar,
per que ningú t'explica
que algun dia pot arribar el final?
Serà que la llengua calla
el que la boca espera
que torni a passar.
Tot queda enredera.
Ara,
sols em queda oblidar.