dissabte, 6 de novembre del 2010

Distància

La línia fina,
entre la bogeria i la cordura.
Els metres que falten per donar-te la mà.
El temps que falta per tornar-te a estimar.
El voler oblidar
posant la cuirassa,
per si tenim por de tornar a lluitar.
La segona oportunitat de la vida,
que ens ajuda a pensar.
Els pams que falten per recórrer,
viure amb tu l'eternitat.
Dos punts separats,
que potser no es volen tornar a unir.
Potser serà millor així,
per no acabar fent-nos mal.
El adéu que sempre és marca,
en la pell del nostre temps.
El desig creix amb la distància,
disfressat de sentiment.
Camino sense pressa,
deturant-me cada instant.
Potser si m'enganyo a mi mateixa,
la distància esborrarà,
les ferides mal curades,
del que fou el meu passat.





















El que escric

Escriure és sentir.
El poder de la imaginació fet paraula.
Fer camí,
resseguint cada ratlla,
explicant sentiments de trossets 
retallats de la meva ànima.
Intentar lligar mots 
i que tinguin concordança.
És com ballar amb el diable
que no saps mai quan t'enganya.
Com la paraula.
Depèn qui la diu,
depèn qui l'escriu,
és d'amor o d'odi,
simpatia o enyorança.
Escriure és com tocar un instrument
del que traiem tota la màgia.
És cuinar a foc lent,
el que quedarà de per vida.
Les paraules se les emporta el vent.
L'escriptura és de vida infinita.
Escriure és un tremolí
que em passa pel cos,
quan us vull explicar,
les flaqueses del meu cor.
Permeteu que sigui justa,
i no deixi mai d'aprendre.
Cada mot que us escric,
és el que a mi em dona vida.