diumenge, 28 d’octubre del 2012

La paraula és una trampa

Estic cansada
de repetir-me a mi mateixa
que sols necessito passar fulla
i que la veritat,
pot ser una mentida disfressada
esperant ser descoberta.
Estic farta de ser valenta
i eixugar-me les llàgrimes
de la meva tristesa
i enganyar a la meva ànima
i dir-li que res no passa,
quan tu,
no ets a la vora.
Que fàcil és pensar,
que el món sense tu igual roda
i que no necessito
de la teva carícia,
quan per ella moriria.
Però faig callar la veu que crida
i li dic que no sóc teva
i que l'amor no és moneda,
ni tarja de visita.
M'eixugo la llàgrima
i li dic al que batega
que algun dia,
no en sortiré vençuda
sinó amb un somriure,
i amb la cara ben alta.
La paraula és una trampa,
cada cop,
que en la teva boca
es dibuixa
i jo,
com sempre,
la tonta que t'estima.



















divendres, 26 d’octubre del 2012

Segueix-me

Has de dir la paraula màgica.
Aquella que obre totes les portes.
La que rellisca per l'esquena
com si fos aigua sagrada.
La que bateja l'ànima
quan la necessitat la crida
i li diu a cau d'orella, 
que sempre,
sempre,
en serà font de vida.
Segueix-me i seré el que vulguis.
Un sospir.
Una mirada.
Una carícia.
Un punt de partida
d'alguna cosa que batega.
Allò que s'imagina
però mai afirmar es gosa, 
per no trencar la màgia
que l'embolcalla. 
Seré teva
sense cap pregunta en la boca
i sense esperar cap resposta.
Per què jo sóc 
la que un dia arriba
i qui sap si marxa,
sols sé que allà on deixo
el meu sospir,
la meva mirada,
la meva carícia
diuen,
que mai ningú m'oblida.












divendres, 19 d’octubre del 2012

Un llacet s'insinua

De cop tot comença,
on un llacet 
s'insinua.
Res ensenya ni mostra,
sols dibuixa una cama
envoltada de seda.
La resta la deixo,
per la teva imaginació experta
que em despulla sense paraula.
Serà que trobo en falta 
la teva mitja rialla
quan el desig em toques
i el cor,
fort em batega.
Saps?
Ahir recordava
els instants a la teva vora
i com sobraven les mitges
i la respiració faltava,
quan fèiem l'amor
sense pressa.
Enyoro la carícia,
el no ploris vida meva
i el t'estimo,
encara que fos sols una mentida.
Serà que sóc idiotonta
o qui sap,
una persona que estima.
La pròxima vegada,
em trauré les mitges 
i et diré a l'orella
que les regles,
no sempre estan escrites.
La majoria són carícies
marcades a foc en l'ànima,
on no tothom hi arriba.
De cop
tot comença,
on es dibuixa una cama,
envoltada de seda
on un llacet s'insinua.
La resta
la deixo,
per la teva imaginació experta.




















dilluns, 15 d’octubre del 2012

Lliure

Avui, voldria esborrar-me.
Tancar els ulls i desaparèixer.
Trencar un got de vidre,
plorar fins a morir-me
i tornar a néixer.
Volar sense ales.
Ser, totalment lliure.
Entendre les llengües
que el teu cor parlen
i dir-te a l'oïda
que mai més, 
em tornaràs a veure.
Que no pagaràs el peatge
per estimar-me
i les teves nits seran més plàcides
sense les meves llàgrimes.
Mai sentiràs els meu nom
en la teva boca,
i el gust dels meus petons 
en la teva ànima.
La meva pell serà d'autòmat
i el meu desig un simple esquitx,
que ja ningú recorda.
Perquè avui,
voldria esborrar-me
i deixar de ser la que era
quan tu,
vas decidir, 
que seria millor oblidar-me.
Trencaré un got de vidre.
Ploraré fins a morir-me
per tornar a néixer.
I volaré sense ales
per ser finalment
el que abans era,
lliure.













dissabte, 13 d’octubre del 2012

Un llacet vermell

La vida ens agafa
en un moment inesperat,
on la sorpresa és una ullada.
I allí estic,
tancant els ulls 
amb la força d'un desig en silenci.
Esperant de les teves mans
alguna cosa més que paraules,
sóc un cos assedegat de carícies
que sempre busca aigua.
Per tornar a ser
la que floreix, 
encara que plori llàgrimes,
cridi sense terme
i respiri sense aire.
No hi ha impossibles 
que jo no pugui trencar,
crec.
Però a aquestes alçades
no en dubtaré de mi
i t'ensenyaré el que sóc,
quan la lluna i les estrelles
són al cel penjades.
Em trobaràs al llit
amb un somriure als llavis
i en mig del meu cos
un llacet vermell, 
que et convida a estimar-me.












dimarts, 9 d’octubre del 2012

Llepam

Si em deixes
t'explicaré un secret.
La meva pell és de canyella.
Madurada al sol sense presa
té un punt just de dolcesa
on s'acaba la panxa.
Allí és on guardo la màgia
esperant la teva carícia mullada
i el sospir d'una paraula
escrita sobre l'esquena
que posa llepam.
Si segueixes el teu instint
em buscaràs la boca,
per que si tu no ho fas
seré jo,
la primera en donar-te-la.
Per que hi ha moments
on no hi ha espera
i sols desitjo,
ser tota teva
i que tastis, 
tots els plaers
de la meva pell.
Potser pensaràs que sóc presumptuosa,
però sols ho podràs comprovar
si ets prou valent
de desfer-me en carícies
i tocar
la canyella de la meva pell
Llepam
i el gust serà,
del que dona 
i del que rep.
Si em deixes,
ara,
t'explicaré un secret...













divendres, 5 d’octubre del 2012

A ella li agradaria

A ella li agradaria
poder-te dir que t'estima,
que té papallones a la panxa
quan als ulls et mira.
Que de respirar s'oblida
quan et pensa i recorda,
i que s'imagina que la toques tota
quan la lluna us vigila.
Que el temps s'atura
quan li beses la boca
i mai té pressa
quan et té a la vora.
A ella li agradaria
poder treure't la roba
i ensenyar-te cada pas,
on la pell fa de guia.
Enganxada a un sospir
mastegada la paraula,
un crit de la seva gola esclata 
i et diu,
que a ella li agradaria
que tu fossis el motiu,
pel que respira cada dia.







dimarts, 2 d’octubre del 2012

Mai deixo llocs

Mai deixo llocs
que no siguin nostres,
ni racons,
on el temps ens oblidi.
Esborrant els silencis,
si aquests es dibuixen,
escrivint els desitjos
per que mai morin.
Respirant dels instants
per entendre els somnis
deixant,
que la vida giri
i mai s'aturi.
Volant amunt,
on un cel blau no té sostre
per tocar la màgia
que ens permeti,
tenir la ocasió 
de sentir i viure.
Per que mai deixo llocs,
que no siguin.



dilluns, 1 d’octubre del 2012

Tornar a néixer

Si poguéssim abans de morir
mirar enredara,
segur que tornaríem a néixer.
I seríem infants 
dormits en bressols 
d'una lluna distreta.
I aprendríem a caminar
de la mà d'aquells que ja no hi són
per que van desaparèixer,
però que en la nostra ànima
viuran per sempre.
I trepitjarem tolls d'aigua,
i jugarem a la plaça,
i cridarem,
fins la veu perdre.
Contant estrelles en les nits d'estiu,
viurem amors que mai s'obliden
i el pas dels anys
ens ajudaran a créixer
i a fer-nos grans per reconèixer,
que aquesta vida és massa curta.
Perquè
quan ens hem volgut donar compte,
la mort ens dirà 
que no ens serveix de res
mirar enredera,
per tornar a néixer.