divendres, 19 d’octubre de 2012

Un llacet s'insinua

De cop tot comença,
on un llacet 
s'insinua.
Res ensenya ni mostra,
sols dibuixa una cama
envoltada de seda.
La resta la deixo,
per la teva imaginació experta
que em despulla sense paraula.
Serà que trobo en falta 
la teva mitja rialla
quan el desig em toques
i el cor,
fort em batega.
Saps?
Ahir recordava
els instants a la teva vora
i com sobraven les mitges
i la respiració faltava,
quan fèiem l'amor
sense pressa.
Enyoro la carícia,
el no ploris vida meva
i el t'estimo,
encara que fos sols una mentida.
Serà que sóc idiotonta
o qui sap,
una persona que estima.
La pròxima vegada,
em trauré les mitges 
i et diré a l'orella
que les regles,
no sempre estan escrites.
La majoria són carícies
marcades a foc en l'ànima,
on no tothom hi arriba.
De cop
tot comença,
on es dibuixa una cama,
envoltada de seda
on un llacet s'insinua.
La resta
la deixo,
per la teva imaginació experta.




















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada