dilluns, 12 de desembre de 2011

A ser possible, sempre

Poc a poc
vaig seguint les teves passes
per camins, que mai vaig pensar trepitjar.
Tot ho faig per tu.
Tanco els ulls i no tinc por.
Les coses que surten per inèrcia
es tornen una agradable costum.
Quan no sóc al teu costat
la imaginació em comença a fallar
i ja no sé construir.
No hi ha cel sense estrelles
ni instant sense eternitat, 
però un moment amb tu
és or d'immensitat.
M'acompanyes amb la tristesa
i de l'alegria en fem comunió,
de la paciència una litúrgia
que fa bategar el nostre cor.
Quan et torni a veure,
sota la llum d'aquell fanal
no et deixaré parlar.
Et mostraré un somriure,
un esquitx d'ingenuïtat,
el desig de viure
a ser possible, 
sempre,
al teu costat.
I despertar-me en els teus braços
i alimentar-me del que diràs.
Jo ja em faré
si em permets, 
amb tu gran.
Els camins que començo 
no sempre segueixo endavant,
però penso que si ho faig amb tu
difícil no em serà caminar.
Quan et torni a veure
et mostraré un somriure,
un esquitx d'ingenuïtat
i el desig de viure
a ser possible, sempre,
al teu costat.