dilluns, 12 de desembre de 2011

A ser possible, sempre

Poc a poc
vaig seguint les teves passes
per camins, que mai vaig pensar trepitjar.
Tot ho faig per tu.
Tanco els ulls i no tinc por.
Les coses que surten per inèrcia
es tornen una agradable costum.
Quan no sóc al teu costat
la imaginació em comença a fallar
i ja no sé construir.
No hi ha cel sense estrelles
ni instant sense eternitat, 
però un moment amb tu
és or d'immensitat.
M'acompanyes amb la tristesa
i de l'alegria en fem comunió,
de la paciència una litúrgia
que fa bategar el nostre cor.
Quan et torni a veure,
sota la llum d'aquell fanal
no et deixaré parlar.
Et mostraré un somriure,
un esquitx d'ingenuïtat,
el desig de viure
a ser possible, 
sempre,
al teu costat.
I despertar-me en els teus braços
i alimentar-me del que diràs.
Jo ja em faré
si em permets, 
amb tu gran.
Els camins que començo 
no sempre segueixo endavant,
però penso que si ho faig amb tu
difícil no em serà caminar.
Quan et torni a veure
et mostraré un somriure,
un esquitx d'ingenuïtat
i el desig de viure
a ser possible, sempre,
al teu costat.
 

2 comentaris:

  1. ES BONIC I AFALAGADOR QUAN UNA DONA ET DIU ALLÒ QUE EXPRESSA AQUESTA POESIA,PERÒ MÉS BONIC ÉS ENCARA QUE LA PERSONA A LA QUE UNA DONA LI DIGUI AIXÒ,S'HO SÀPIGA MERÈIXER,I VALORAR-HO EN JUSTA MESURA,TOT DEMOSTRANT AMB FETS L'INTEGRITAT QUE HOM SENT PER LA SEVA ESTIMADA.ALLÒ EN PENSO QUE ÉS QUELCOM UNIC QUE EL FARÁ PERDURABLE EN EL TEMPS.MIL.LER

    ResponElimina
  2. Molt bonics desitjos, pensats i escrits amb puresa i honestetat.Quan el tornis a trobar sota aquell fanal digues-li amb paraules que ja no vols somiar més amb ell, que el vols tot per tu.

    ResponElimina