dimecres, 29 de juny del 2011

A temps

A temps, 
és un moment que no es passa.
Un instant que desespera.
Un petó dolç amb lluna plena.
Un seguir que no té final,
etern,
lliure,
amb brisa marinera.
A temps és,
somriure encisadora
allò que cada cop creix més
i no té por de patir,
perquè ja no té sang en vena.
N'he fet donació en vida.
He aprés a a viure sense ella
i també a mentir.
A temps és allò que encén guspira
però no crema,
deixa viure i sentir
per intentar ressuscitar
el que els altres creuen pecat
per intentar viure en desig.
Somiar amb tu
és a temps per a mi.
Mes, sé que puc deixar de somiar
sense tenir que morir.



dimarts, 28 de juny del 2011

Traient la llengua t'ensenyaré...

Ho saps.
Amb allò que t'inquieta.
Humida en la seva caixeta
inicia aventures,
de nena dolenta.
D'on t'imagines que sóc?
De moments tots anem vestits
fins que la calor ens pot.
Traient-te la llengua t'ensenyaré,
que la vida és el meu joc.
Desitjaria ser...
La que et roba el cor.
La que et menja la boca.
La que et fa l'amor
sense importar-te quan,
ni on.
Ho sento.
No et volia espantar.
Sols et volia dir,
el que les altres pensen
i tu vols sentir.
La caixeta té una tapa fàcil d'obrir.
Sols la paraula màgia has de dir.
I aquesta s'obrirà sense cap requisit.
Tu demana.
Així és l'instint.
Fer i deixar fer.
Sóc tota teva.
Sols mentre jo,
pugui decidir,
l'amor serà el bocí
que et deixaré tastar
i si vols,
sempre, 
repetir.

























diumenge, 26 de juny del 2011

Aquesta nit...

Les ombres ens ensenyen
que les imatges,
van acompanyades de foscor.
A vegades,
podem ser titelles,
sense control.
En el teu desig em desfaré,
si tu ho vols.
No sóc el cel estrellat,
però potser seré
alguna cosa que et pot guiar.
El que et pot fer imaginar.
Somiar.
Lluitar.
Estimar...
Sentiments creuats
que potser mai del tot,
nostres seran.
Quan et tingui al meu costat
el pròxim cop
a cau d'orella et diré
que t'estimo és,
de petons i llàgrimes
un conglomerat.
Aquesta nit,
et vull al meu costat.
Vindràs?



L'estany d'Ivars

Em van explicar una història
d'arbres sense fulles,
de branques seques i arrugades,
que en mig d'un estany descansen.
Pensen ingenus,
que banyades per l'aigua fresca
les seves fulles,
tornaran en primavera.
Ells així es quedaran
i no ho saben.
Doncs la seva bellesa
sempre serà,
el que mostra la nuesa
que els nostres ulls no veuen.
No hi ha res més bonic
que no intentar disfressar,
el que tenim,
per naturalesa.






dissabte, 25 de juny del 2011

Benvingut a la meva vida

De silueta dibuixada
enmig de nit serena
recordo una esquena 
quan vaig arribar a tocar-te,
per primer cop.
M'esperaves.
Feia tard i a pesar del fred,
vaig tenir calor.
Aquest, 
el meu, teu, primer record.
La cervesa era freda.
En vaig fer un glop.
Els teus ulls intrigats, 
preguntaven qui era jo.
Vas anar formulant preguntes
i així em vas portar al teu món
on les aventures eren eternes
dins del batec del teu cor.
Però encara em faltava descobrir
la sorpresa més gran.
Vas formular un desig
sense importar-te la resposta.
El petó que et vas endur
va ser un punt de sortida.
Benvingut a la meva vida.
El primer pas de la carrera.
La primera lletra del poema.
L'inici d'experimentar
una cosa nova,
que es deixa modelar.
A vegades em preguntes
que d'on he sortit
i jo et contesto que potser tu,
em vas crear.
No sabia molt bé qui era
fins que et vaig trobar.
La teva porta era oberta
i jo,
m'hi vaig colar.
Benvinguda l'ocasió,
que no penso deixar escapar.
El desig és una aventura
on no m'importa arriscar.



















dimecres, 22 de juny del 2011

Corresponsal de guerra

Entre cossos mutilats
on l'ànima s'ha evaporat
et recordo les paraules
que vas cridar.
No oblidaré mai les teves promeses,
els teus detalls.
L'odi no serà,
allò que m'impedeixi volar.
Necessito ser
el que mai de mi s'esborrarà.
Un JO en majúscula,
per afrontar adversitats.
Ningú ho sap,
que al nàixer, 
vaig estar a punt de morir.
Des del primer dia sóc
corresponsal de guerra 
de qualsevol destí...
Ja estic avesada a tot
fins i tot a patir el que no es escrit.
Buscaré una tireta
que em pugui guarir.
Cada dia hi ha més guerres que patir.
M'agradaria ser per un instant
allò que creix i ningú pot parar.
Caminaré portant un llençol blanc
per intentar, que la meva guerra,
es torni pau.
Amb tu,
per suposat.
Ningú camina a cegues
sense un pigall.

























dimarts, 21 de juny del 2011

No tot el que es toca...

Demana per aquesta boca
i et serà concedit.
Jo tinc el cor roent 
i busco qui el refredi
enmig d'un gel calent
que em desfaci l'esperit.
Tinc poder de concedir desitjos
si no són molt complicats.
De tres en tres,
són la meva especialitat.
Dels que són dolços
i en la boca es desfan
saps, que en tinc els dits pelats.
Quan la lluna arriba al cel
no tinc por de cridar,
que jo per tu seré
el que algun dia serà,
et farà somiar despert.
I encara que sigui difícil de creure
la màgia funciona així.
No tot lo que es toca es pot veure.
No tot el que es sent es pot mesurar,
com el que es toca amb els dits.
Creure és viure.
I viure és somiar.
Tu sempre fas
que els meus 
és facin realitat.
O no?
Qui sap...



















dilluns, 20 de juny del 2011

Petons florits

Érem dos nens buscant refugi.
Obrint portes,
tancades pel temps.
No necessitàvem guia.
Els nostres cossos,
ens els coneixíem molt bé.
De petons florits
plantàrem les ganes
de fer l'amor en aquell llit,
on la il·lusió se'n moria de ganes
de tornar, sempre,
a repetir.
Però lo fàcil no porta al desig.
Sobrava la roba.
La llum es va tancar.
I com si els meus dits toquessin melodia
vaig recórrer,
el que els dies,
no m'havien fet oblidar.
Sensual.
Dolça.
La meva boca va començar a buscar
la font del plaer,
que un dia em van regalar.
I com per desgràcia,
no hi ha inici sense fi,
l'èxtasi ens va a venir a buscar
fins fer-nos dormir.
Intentaré tornar a somiar
que de petons florits
en plantàrem les ganes
de fer l'amor en aquell llit,
on la il·lusió se'n moria de ganes
de tornar, sempre, 
a repetir.







divendres, 17 de juny del 2011

Sota la meva pell

No em lliguis.
Ja he olorat la llibertat i ara,
no la penso deixar escapar.
Posaré un peu darrera l'altre 
i em deixaré guiar.
La teva flaire serà,
un camí on segur voldré acabar.
En altres paraules,
el millor que vull sentir,
és el que tu em vulguis dir.
Volar amb tu,
és un plaer
difícil d'igualar.
Tot el que és gran,
sempre ho serà.
No busquis culpables
per al que ets.
La naturalesa així ho ha fet.
Les coses dolces enganxen....
els misteris també.
Llàstima que jo no ho sóc pas.
No pateixis.
No em penedeixo de ser.
Però a vegades somio 
amb alguna cosa més...
Saps?
Hi ha somnis que no s'obliden
quan s'acaba la nit.
N'hi ha que continuen.
I saps lo més bo?
Que es fan realitat,
en el moment menys esperat.
No em lliguis
i així no et lligaran.
Si respirem tots dos
l'amor,
es farà gran.











dimecres, 15 de juny del 2011

Absolutament jo

Ara que ningú ens veu
ni ens escolta.
Em vull cremar en el teu foc
i consumir-me poc a poc.
No fa falta que sigui estiu
per patir amb tu, 
meteorològicament calor.
Que és que t'agrada de mi?
Els meus llavis?
Crec que ni això...
Però m'agradaria demostrar-te
que un tros de carn,
no ho és pas tot.
Absolutament jo
serà el que serà.
Mai t'he enganyat.
Ara, ja seria massa tard.
Estic embolcallada en plàstic transparent
per que puguis veure,
sempre,
el que hi ha.
A foc roent
et marco la pell.
Ho sento.
Ja t'he avisat.
M'encantaria ser, 
la teva debilitat.





















dilluns, 13 de juny del 2011

Assassina

Vidres trencats.
Verins.
Fulles esmolades.
A mitja nit.
A totes hores.
L'olor de la sang,
m'incita a matar-te.
La por busca sortida
per cada porus de la teva pell
i en dolça esgarrifada contemples,
que no hi ha sortida possible
a aquesta agonia,
tatuada en el teu cervell.
La perversió ha arribat al meu cor
com una aventura
i m'encanta aquesta sensació
de posició prematura.
Ningú et podrà salvar.
No cal que cridis,
ningú et sent.
Doncs la meva boca ja procura
menjar-se tot el teu al·lè.
Perdona, no era la meva intenció,
però ara que ja et tinc,
m'encanta la meva posició.
No et queda altre remei.
De l'amor més dolç 
també es pot morir.
Assassina seré sense contemplacions.
M'encantaria matar-te de plaer,
o sigui,
que deixat fer...
Intentaré, 
per tots els mitjans,
que moris lentament.









dissabte, 11 de juny del 2011

Intel·ligència natural

Simplement no cal res més.
Dos cossos.
Una mateixa pell.
Tot recorda al mateix moment
i no ens importa repetir.
El que mai ens cansa
ni ens avorreix.
El que fa les hores curtes
i els desitjos llargs.
El que ens fa oblidar del temps
i ens recorda el per que ho fem.
El joc que ens agrada jugar
on perdedor i guanyador
s'intercanvien els papers
segons condició 
de les regles del joc.
Vols continuar?
On realment no ens coneix ningú
i en podem mostrar a la realitat.
No cal amagar res
si el que volem és ensenyar.
Quan el que es pensa es diu
i el que es vol es fa,
no hi ha condició humana 
que es pugui resistir
als plaers de la carn.
Per allò que ens treu la son
sempre estem preparats.
Intel·ligència natural.







divendres, 10 de juny del 2011

A vegades els ulls, no serveixen per mirar.

Sense cap mena de dubte
et dic en confessió
que el que sento jo per tu
és alguna cosa més
que el es diu,
simplement amor.
Que aquests ulls que et miren
potser no saben apreciar
que la bellesa no és sempre
el que es pot tocar amb la mà.
Desgraciat d'aquell que sols veu
el que es queda en l'exterior,
sense intentar indagar
que hi ha més enllà.
A vegades els ulls,
no serveixen per mirar.
Els mateixos errors
sempre ens fan persones
que poden millorar. 
Serà que potser no ho són?
Són el que seran
si es que mai, 
saben de qui són
quan es paren a observar.









dijous, 9 de juny del 2011

Tenebres

En aquest mirall trencat
puc veure el meu final,
reflectit de foscor.
Ningú en sap les normes,
doncs de l'altre cantó
ningú ha tornat,
per explicar el resultat
d'un viatge que ningú vol.
El secret millor guardat
que no ens fa valents ni covards.
Sols, persones iguals.
No hi ha millors
ni pitjors,
ni pobres,
ni rics,
ni grans,
ni per desgràcia petits.
En aquest mirall trencat
on podem veure el nostre final
sempre ens agrada pensar
que a l'altre costat,
algú,
ens vindrà a agafar de la mà.
Sols desitjo que tard em vingui a buscar
doncs d'aquesta vida
encara he de gaudir molt
del silenci a mitja nit,
de la meva copa de vi,
del qui m'estima i em desitja
i sobretot de dos
que em fan plorar d'alegria,
quan penso que aquesta vida
seguirà sent,
a pesar de tot,
el millor que tinc.







dimecres, 8 de juny del 2011

Fer màgia no és fàcil

Tanca els ulls i no deixis de pensar
que el que tinc potser és
el que tu, sempre voldràs somiar.
Guardat en una caixa 
deixo el meu millor tresor
per que sols qui el vulgui
el pugui trobar.
No sóc de ningú
i sóc de tothom.
Qui sap,
potser algun dia seré la teva sal.
Sé que no sóc especial
però que et deixis estimar
per mi,
és tot un regal.
Ara sols falta el llaç.
Un moment inesperat.
Una mirada fugaç.
Allò que un pensa
i no gosa demanar.
Si-us-plau,
dóna'm aquesta mà que necessito, 
ser forta en aquests instants.
Fer màgia no és fàcil.
Moure la vareta té la seva dificultat.
Un.
Dos. 
Tres.
El tot,
sempre es pot fer realitat.
Tanca els ulls i no deixis de pensar
que el que tinc potser és
el que tu, sempre voldràs somiar.




diumenge, 5 de juny del 2011

Llunyania

Tancar els ulls no m'apropa a tu.
El temps al teu costat
són petits instants 
que la memòria va minant.
L'essència es va evaporant.
Cada dia la vida,
sembla
que em porti el pas canviat.
I quan per fi li agafo el ritme,
aquesta,
em canvia el ball.
Ser transparent pesa,
quan la llunyania 
ens té atrapats.
Que difícil és creuar el mar
quan no es sap nedar.
Però res em farà enredera.
Tota muntanya es pot pujar.
Tota distància escurçar
si el que vull,
és sempre caminar endavant.
La moneda enlaire vaig tirar
i saps que va sortir?
La cara d'estimar.

















divendres, 3 de juny del 2011

Oportunitats

La carícia de les pors
m'esgarrapa l'ànima,
que fràgil,
intenta sobreviure
amb aquesta miqueta
d'aire que li queda.
Com el peix que que surt de l'aigua
imaginant el seu trist destí
exhalant l'últim glop 
del que es pensa,
que mai té fi.
Així, estic jo aquest matí.
I tot d'una descobreixo,
que tot final té un principi.
Tot el que s'acaba
comença,
en un altre carret de fil.
Les paraules dels meus pares.
El calor del meu germà.
El somriure dels meus fills.
El petó del estimat.
Qui ho diu que no sigui així.
La força ve de lluny.
I a lluny l'aniré a trobar,
per que les pors d'aquesta ànima
s'esvaeixin en pocs instants.
Les il·lusions s'han de saber buscar
per no oblidar-les mai.





dimecres, 1 de juny del 2011

Onatge

En el remor de les aigües,
que inunda els meus sentits
mullo les meves ganes
tocant les paraules,
amb els meus dits.
Observant el seu compàs
puc distingir 
que mai s'oblida de tornar.
Tard o d'hora
l'onatge arribarà,
portant-nos records,
que potser ens agradaria esborrar.
L'aigua sols mulla.
Ja s'eixugarà.
I mirant l'infinit pensaré,
que potser,
ara no sóc el que em toca ser.
Jo vull ser com aquells peixets
que neden a contracorrent.
L'onatge em farà de bressol
quan un dia tanqui els ulls,
olori aquest tros de mar
i sols pensi que el que vull
és tenir-te al meu costat. 
Agafa'm de la mà
i comencem plegats,
a caminar.