Hi ha vegades, que es necessiten dues mans, quatre abraçades, i milions de mocadors que eixuguin unes llàgrimes, sense preguntar d'on surten. La veritat que no cal, quan ja es coneix aquell silenci que amb els anys, es transforma en una mirada que ja ho sap tot, sense paraules. Els batecs del cor mai enganyen, els de l'amistat, tampoc; i així, com el que no vol la cosa tres estrelles del cel il·luminen la meva terra i em guien quan estic perduda, i em curen les ferides de l'ànima, i em diuen, que encara que no sóc perfecta necessiten les meves abraçades, per cada dia somriure.
Aquest poema va dedicat a les meves nenes. Us estimo molt.
Les regles són les regles. Estima, però no t'enamoris ni li diguis a cap home que te l'estimes, ni cridis al cel que pots morir-te si no tens les carícies que fins ara et donaven, tot el motiu per viure. Les regles són les regles. Dies comptats, ni un de més, doncs, no serveix que el cor et supliqui, et demani, que segueixis implorant que necessites, la mirada que et treu la roba, sense necessitat de despullar-te. Aquí s'acaba, en un instant, en un adéu que sense veu s'acomiada, qui sap si per sempre. Les regles són regles, ja ho saps. Estima, però no t'enamoris ni li diguis a cap home que te l'estimes, ni cridis al cel que pots morir-te si no tens les carícies que fins ara et donaven, tot el motiu per viure.
