diumenge, 12 de setembre del 2010

La prova del delicte

Jo li vaig dir:
Tu a mi no em crides.
Ell contestà:
D'aquí ja pots marxar.
Vaig tancar la porta,
i sense jo saber-ho,
em vaig obrir la llibertat.
Al carrer mirava enrere.
Ningú em seguia,
jo caminava endavant.
Les llàgrimes que queien
em feien recordar,
que ningú es propietari
del que no es vol donar.
Però la por encara em seguia.
La tenia a tocar.
El sentiment era tant gran,
que era difícil d'esborrar.
Esborrar les seves mans,
El fàstic de la seva pell.
El dolor que em va causar.
Quan ja no vaig poder més,
vaig deixar de córrer.
I en aquell moment, vaig recordar.
Encara tenia una prova
de la seva impunitat.
Vaig obrir la bossa,
i allí estava esperant.
Sempre recordaré moltes coses,
i una d'elles serà,
que la prova del delicte
va caure escales avall.





Dolça teranyina

Em guio per l'instint,
que em provoca la teva presència.
I t'enyoro molt abans de sentir-te.
Els minuts amb tu, 
són segons d'hores imaginades,
repassades al detall,
per tenir-les aprofitades.
Poc a poc,
se'm va oblidant,
el que era enyorar-te.
Fa tant de temps que no et tinc,
que el cor se m'ha fet fort
amb la dolça teranyina,
que embolcalla 
el meu dolor.
La teva imatge queda llunyana,
esborrada en el temps.
Es desdibuixa en l'ànima,
el passat i el present,
d'aquest que un dia, 
fou el nostre sentiment.
S'ha de ser conseqüent,
amb les decisions preses.
Llàstima que d'això el cor no n'entén.
I ell,
encara pensa, innocent,
que voltant la cantonada
em trobaré amb el teu alè.