dijous, 26 d’abril del 2012

Vermell

Ja veig que avui serà vermell 
d'inici a fi,
amb les condicions imposades
pel color del destí.
Vermell com els meus llavis
que assedegats busquen de tu la calor.
Ja no sé com t'ho he de dir.
La insinuació comença pel color
que el dia vesteix,
amb la primera ullada de sol al matí.
Vermell passió,
vermell de dolç pensament
cobert d'imaginació.
Qui diu que l'amor no existeix?
Jo cada dia en faig un glop
abans de dormir.
Què tens que de tu respirar 
vull viure sí o sí?
La distància no és la que es camina
és, per la que es desitja morir.




dimarts, 24 d’abril del 2012

Sempre

Hi ha un trosset de mi
que sempre s'equivoca
i diu que ja no torna.
Que posa els ulls en blanc
quan en la tristor,
l'amor s'enfonsa
en pedres de riu.
Quan semblo perdut entre tenebres
i ningú m'escolta,
que encara en sóc viu.
Sempre, és un instant
que al teu costat s'acaba.
Fugaç com un llampec
de tro indefinit.
Així recordo moments
mil vegades somiats, 
entre desitjos de cotó
i dolços petons de sal.
Marcats per un temps
que ja no torna.
Sempre m'enganya pensar
que vaig viure dels teus llavis.
I tu, de juganera condició
a mitjanit em mates.
No m'importa la nuesa,
si el teu cos 
el cobreix de ganes.
Vaig voler fer-te meva
sota les negres carícies
però tu vas per lliure.
Sempre penso
que algun dia tornaràs.
Si vols,
ja saps on trobar-me.
Allà on els esperits,
sempre naixen. 














dimarts, 17 d’abril del 2012

Ara, estic a temps de reaccionar

Per sort,
estic a temps de reaccionar.
De caminar en línia recta
fins que em mulli els peus el mar.
D'olorar la seva escuma
i que em banyi l'ànima,
sense tenir por al que diran.
De que la sorra s'escoli
sense ser amant de cap estrany,
que em robi el cor
en cada onada,
amb el seus petons de sal.
I et diré
quan llegeixi dels teus ulls
un esquitx de desig,
que la que decideix sóc jo,
no el teu anhel.
Per que per sort
estic a temps de reaccionar.
De saber com respira
la mentida i l'engany,
disfressat en les carícies
d'aquell que diu,
que un dia em va estimar.
Que estrany,
les opcions donen camí
però nosaltres s'entossudim
en seguir 
el que volem respirar.
Potser serà,
que és més fàcil girar el cap
al que el meu destí s'aferra
i que un dia el va enlluernar.
Una mirada en fosca nit
que em va dir,
que em guiava a l'infinit
sense dubtar.
Per sort,
ara estic a temps de reaccionar.



















dissabte, 14 d’abril del 2012

Espera'm

Penjat d'un fil
aquell sospir entre flassada.
Enganya a lluna enamorada
pensant que en ella pensa
i no amb amor d'estrella viatgera
mancada de sentiment.
Posant-li temps a l'emoció
recorda per qui plora
i té la sensació de que enyora
i se li omple l'ànima de buidor.
Per que el temps ja no perdona
i té la condició
d'equivocar-se de persona
a qui li dona el seu amor.
La seva ment fa temps que vola
quan qui li toca la pell 
no es aquell 
per qui el seu cos tremola,
sinó pel que es mor de passió.
Sols de sentir-li la veu
es desfà tota
i demana eternitat,
per tornar-se a trobar
amb el dolç de la seva boca,
encara que sigui un últim cop.
Espera'm,
malgrat els camins restin marcats
sense tenir cap més opció.
Mentre, 
el seu respirar
es penja d'un fil,
quan un dels seus sospirs
li recorda a qui un dia
li va donar el cel,
a la vora del seu llit.



















dissabte, 7 d’abril del 2012

El cotó d'un mar blau

He vist aquest matí
el cotó d'un mar blau
pintat en un cel 
on ahir, 
hi havia tempesta.
Em vaig perdre en l'horitzó
on els records feien pampallugues
i em duien per camins
que creia ja oblidats.
Vaig tornar a notar
el gust dolç de la teva boca
i les ganes tendres
d'estimar.
La brisa ens duia aromes,
d'un amor del passat.
Tancant els ulls 
la imaginació vola
i torno a estar al teu costat
enredada en les carícies
que es solen donar els amants.
Passejant-me pel teu cos,
gaudint dels teus instants
les entremaliadures,
ja no eren cosa d'infants.
He vist aquest matí
el cotó d'un mar blau 
en un cel dibuixat.
Llàstima,
sols estava somiant,
que l'amor 
a mi,
no m'havia oblidat.









dijous, 5 d’abril del 2012

No tinc tota la nit per ser teva

Arriba la teva hora
on la nit mai s'acaba
si tu em toques.
De la mà juganera
que busca resposta
a la boca inquieta
que enfila,
el camí de la cuixa
entre-oberta.
La calor entra a la sala
sense demanar resposta clara.
No es pot perdre temps
amb la paraula
quan la teva camisa em sobra.
Dius que porto massa roba
i em treus la faldilla
sense descordar-la.
Et pregunto per la pressa
però l'únic que tinc com a resposta
és una boca menjant la meva.
I allí em deixes
acalorada,
esperant que les teves mans
busquin més avall de la panxa.
Sense pausa.
No tinc tota la nit per ser teva.
Ja saps com fer-me captiva
i acaricies el meu coll
amb ganes de tenir-me
per sempre agafada.
Però jo també jugo
i el sexe és un desig de doble banda,
on la dama es converteix
amb el que sempre imagines
quan la nit comença.
Toca'm
i et prometo que aquesta,
no podràs esborrar-la.
No tinc tota la nit per ser teva
però amb tu,
no m'importa esperar-la.
Em trauré la faldilla,
em quedaré sense roba
esperant trobi el que busca
la teva mà juganera.
T'espero,
amb la meva cuixa
entre-oberta.
















dimarts, 3 d’abril del 2012

De ràbia continguda

Sóc la mateixa
que vas deixar deixar allà asseguda
esperant de tu la paraula.
Aquella que pensa
per que encara espera
si has fet del teu silenci,
la teva hermètica closca.
La que no entén
per que encara no té resposta
a la seva única pregunta.
M'agradaria per un instant
ser la fada dels teus somnis
i saber el que el teu cap pensa.
Si m'estima la teva ànima.
Si em desitja la teva boca.
Quina pregunta més tonta.
Si així fos,
encara teva seria
i no hauries fugit a corre-cuita.
Quan la mar no era brava
em va tornar a la teva riba,
més la barca ja no fondeja,
ara té una altra vista.
De tant en tant
penso
de qui va ser la culpa,
i la llàgrima aflora 
dels negres ulls en penombra.
Sóc la mateixa
que vas deixar allà asseguda
amb una única diferència,
les llàgrimes que ara ploro
no són de tristesa,
són de ràbia continguda.











diumenge, 1 d’abril del 2012

En penombra

Fa dies que penso,
que penso molt amb tu.
Serà que oblidar-te és difícil
des que et vaig veure.
Potser són les ganes de tenir-te,
de descobrir-te,
de saber del teu gust en penombra.
No sé on el desig 
començà a marcar la línia,
sols sé que compartir-te amb el temps
serà una delícia que en la meva pell,
quedarà marcada de per vida.
Perquè no hi ha somnis solitaris
ni pensaments oblidats,
doncs, aquests 
sempre busquen sortida,
als nostres neguits més desitjats.
Quan arribis tanca la llum.
La foscor ens farà oblidar
que necessitem camuflatge
per amagar,
els instints més primaris.
Fa dies que penso,
que penso molt amb tu.
Serà,
que difícil serà oblidar
la línia dels teus llavis,
amb tot el gust d'estimar.