divendres, 7 d’octubre de 2011

Gairebé serà

I ara que queda tant poc,
el poc se'm fa massa llarg.
No vull ser la primera ni la última,
vull ser la de sempre,
es clar.
Dona-li temps al meu cor
per saber rectificar.
Ningú millor que jo 
sé que m'he equivocat.
Quan recordo el meu passat
aquest apunta maneres
de jutge amb autoritat.
Quan et vaig dir mai més
era la boca la qui parlava,
mentre el cor quedava quiet en un racó
pensant,
que tots som mestres de l'engany.
Mentre necessiti respirar,
sé que et trobaré a faltar.
Parla la paraula
enredant a un jo que està dubtant
gairebé
sense oportunitats.
Oxigen consumit.
Desig necessitat.
Esperit inquiet
que més
no es pot esperar.
Quan gairebé et tinc a tocar
algú esquinça el guió
i tot s'ha de tornar a muntar.
Teva serà la decisió.
Quan ens tornem a veure
no et deixaré parlar
doncs la meva boca
taparà la teva,
amb el segell dels amants.
Gairebé serà.



Coixins de plomes

Diuen que de sensacions ocultes
el cos n'és ple,
esperant que l'omplis.
Escolto en silenci les teves opcions,
intentant esbrinar el que busques.
D'antulls la vida somia
en coixins de plomes
mes, es troba de realitats dures
per que tot fàcil no pot ser.
Tu ets el meu impossible
que vull fer real
en qualsevol moment,
si et deixes.
Les llargues distàncies no m'espanten
doncs no ho sabré
fins que no ho provi.
Em sorprenc a cada instant
repetint el teu nom
serà, que no en vull aprendre d'altre?
Sé que les decisions que prenc 
són les correctes,
i si no ho són, 
moriré amb elles.
Per què els passos que es fan
rarament es desfan.
Potser, si de cas,
es modifiquen.
L'amor no sempre és un llaç
mes sí alguna cosa que et lliga
amb qui vols compartir un estat
que potser o no de per vida.
I què és lo que fa
que quan dius el meu nom
el món té tendència a parar?
Serà la gravetat?
No.
És un desig que creix
i no sóc capaç de parar.
En coixins de plomes dormiré
a veure,
si aquest es fa realitat.