A glops et beuria i deixaria una part de tu en la copa, per observar com regalima, la gota, pel teu cos de seda. Passaria els meus dits mossegant-me la llengua, doncs, diuen que el plaer, del silenci s'escapa. Escoltaria els teus gemecs sense mirar-te, perquè no necessito ulls per guiar-me, on la memòria mai oblida. I buscaria la manera de fer-te per sempre meva per no haver d'enyorar-te quan no et tinc a la vora, però jo, l'únic que puc fer ara, és respirar-te.
Espera'm on el dia s'acaba, allí, on no hi ha més ulls que els nostres, on els llençols despullen les ganes, i les carícies es vesteixen. Enmig de llunes i estrelles, de rellotges que no marquen hores, on sobren les paraules, i de somnis, que sempre es compleixen. On les petjades deixen marca, encara que els ulls no les vegin i oblidar costi no el nom, si no l'ànima, pensant que un futur és possible, mal que d'entendre costi. Perquè, qui en sap del teu tacte mai podrà oblidar, que hi ha coses que passen i d'altres, que són eternes.
