No en sé més. Sóc sols un petit bocí que intenta sobreviure, a vegades a batzegades i sovint sense destí, però sempre, amb la mateixa fita, ser jo mateixa encara que em pugui perdre i necessiti que algú em trobi perquè el més important en aquesta vida, és compartir i deixar volar la imaginació, aquella que ens junta amb una bona copa de vi i un somriure als llavis, aquella que ens porta a pensar què no importa on ni quan sinó amb qui, perquè a vegades, sols una mirada atura el temps i la resta, deixa d'existir.
Hi ha gent que no sap que té entre mans fins que ho toca, mentre d'altres sols imaginant, en descobreixen la seva màgia. Perquè totes les respostes no estan entre les paraules, sinó en els silencis que les callen i ens fan ser quelcom més savis, doncs, suposadament, les escoltem abans de dir-les. Però tot canvia quan l'amor entra en revel·lia i agosarat ataca, per què ningú para un batec en mig d'una lluita. Aquella, que ens deixa ferida encara que no sigui mort immediata, perquè estimar, és un joc de mans d'on pot sortir, la millor victòria o la pitjor fugida, tot depèn de les mans, del que toquin o qui sap, del que imaginen, perquè les carícies, sovint comencen amb somnis, fins que es materialitzen. Qui fa màgia mai ho conta, sols ho practica. Perquè hi ha secrets, que sempre, es porten a la tomba.
