dimecres, 29 de setembre del 2010

Qüestió de fe

Per molt que passin els dies,
i tu et posis a comparar,
no tots els àngels porten ales,
ni cues els dimonis dels inferns,
doncs posats a discutir,
el que més sent,
no és el qui té més fe.
El sentiment no és igual per tots.
Sempre hi ha qui es dona més.
Però aquest ja sap el que arrisca,
i quantes oportunitats en té.
I si és qüestió de fe,
et demano que no et facis de pregar.
Deixa't seduir,
encara que sigui pecat,
el tenir-te per a mi,
ni que sigui un instant.
Pagaré la penitència,
de cobrir-te de petons.
I resaré a qui hagi de resar,
per que sé,
que els miracles passen,
si ho desitges de veritat.















dimarts, 28 de setembre del 2010

Ja no sóc la teva musa...

Sí, ja ho sé.
La inspiració en mi es va acabar.
No et preocupis.
Ara ja ho puc suportar.
Llàstima dels esforços,
per mantenir la casa en peu.
El desig era tant gran,
que potser no vaig saber vigilar,
el que s'amagava dins teu.
T'has oblidat dels meus petons?
La dolçor dels teus llavis,
ha quedat segellada,
dins del que em pensava meu.
Però el que mai em podràs prendre,
el que sempre retindré
i mai podré oblidar,
és que en algun moment,
segur que em vas estimar.
Ja no sóc la teva musa.
Ho sé.
El que tu no saps.
És que al final,
segur que ho tornaré a ser.
Digues-li vanitat.
Però a les muses de veritat,
ens agraden,
com a tu,
els grans reptes disfressats.













Il·lusió

La guspira del cor,
busca una sortida 
per mostra-se a tothom.
Quan un realment està content,
no li importa ensenyar la seva intimitat
a la resta de la gent.
I demostrar que sentir,
no es una feblesa,
si no el més pur desig
de mostrar-se tal com és.
Les espelmes d'un pastís.
El paper d'un regal.
Tot provoca il·lusió,
si està ben embolicat.
Desfer-ho és un instant.
Viure no té sentit,
si no en podem gaudir.
La il·lusió és un coet,
que s'enlaira en el nostre cel,
mostrant-nos els colors
que veiem amb ulls de nen.













dissabte, 25 de setembre del 2010

Opcions

El sí o el no,
no tenen una marca definida.
Doncs en aquesta vida,
es fan servir tots dos.
El resultat no és el mateix.
Depèn de la teva opció.
Tot és de difícil decisió.
El que dóna el sucre,
pot ser massa dolç.
La sal pot agradar,
fins el límit de tirar el menjar.
En el punt just del nostre cor,
es troba la solució 
difícil d'esbrinar.
Com en el millor enigma,
potser l'instint ens guiarà,
per saber,
que en aquesta vida,
el que és difícil,
és saber triar.





Àngel

Jo tinc una àngel sense ales,
que cada dia intenta volar,
i el seu somriure és la cura,
que em guareix de tots els mals.
Els seus ulls són la innocència,
del que comença a mirar,
el món que a fora l'espera,
i que algun dia el farà plorar.
Les seves llàgrimes,
el dolor, 
que una mare mai voldrà.
El meu àngel no té ales,
però això no li impedeix portar,
la màgia als que s'estima,
i el seu riure contagiar.
Per un minut, per a ell,
vendria l'eternitat.
I em sortiria barata,
comparada amb l'amargura,
de no tenir-lo al meu costat.
El meu àngel no té ales,
però segur que mai caurà.
Les meves mans seran,
mentre pugui respirar,
la força que el sostindran,
d'aquí al més enllà.







divendres, 24 de setembre del 2010

Trossets del que penso: Hora punta

Trossets del que penso: Hora punta

http://www.youtube.com/watch?v=18UXwvls-Qo

Hora punta

Enmig de tot el brogit,
es desperta la ciutat,
esgarrapant-se dels ulls,
la son que li ha quedat.
Les cases fan olor de cafè i croissant,
on mullem els desitjos,
dels més petits als grans;
per viure les aventures,
del nou dia iniciat.
I conforme passen les hores,
tot es va transformant.
Els colors es tornen vius,
en la meva gran ciutat.
I comença a anar despresa,
és difícil d'aturar.
Uns pugen,
els altres marxen.
Els que mengen.
I els que treballen.
L'hora punta és un moment,
en que el cos té una ment,
que la guia per l'infern.
I les hores van passant...
El rellotge de l'estrès,
poc a poc es va aturant.
Arriba la nit.
Tot resta tranquil.
La son ens venç.
Ja estem dormint,
fins despertar-nos l'endemà.















dimecres, 22 de setembre del 2010

Menteix-me

Digues-li al futur que passi de llarg.
Els segons no tenen temps,
per quedar-se aquí parats.
Amb els llavis podem jugar,
a amagar-nos les veritats;
però els ulls no ens deixaran.
Són massa intel.ligents,
per deixar-se enredar.
Menteix-me si us plau...
i digues-me, 
que no em deixaràs mai d'estimar.
Segur que així, serà més fàcil controlar,
l'impuls d'aquest desig,
que cada cop es fa més gran.
No et preocupis,
no t'estic preparant cap parany.
Les mentides sols enganyen,
als que es deixen enredar.
Si us plau,
em pots fer un altre favor?
Enreda'm al teu futur,
per que per viure aquesta mentida,
l'únic que em fa sentir segura,
és saber que compartim amor.































Jocs de mímica

No goso trencar aquest silenci,
de perfecció sense paraules.
La brisa és un singlot, 
que l'ànima ha de prendre.
Contemplar el desconegut,
sovint ens provoca por.
Com la foscor de la nit,
que no ens mostra cap color.
Respirar és de valents.
Lluitar d'humans.
Riure serà d'aquells,
que alguna cosa han d'ensenyar.
Els sentiments són coses fràgils,
encara que les portem ben endins.
Les caixetes del cor, 
de tant en tant s'han de saber obrir.
Ningú és capaç,
d'estar molt de temps sense respirar.
Potser per això serà,
que els homes sospiren
quan recorden el passat.























dimarts, 21 de setembre del 2010

Porta'm a la lluna

Si realment no et costa tant,
descobrir la realitat,
i portar-me a la lluna,
ni que sigui per un instant.
La purpurina no sols vesteix les estrelles,
i rellueix en l'obscuritat.
Els meus llavis,
et sabran guiar.
Perdona si mai t'he oblidat.
La vanitat fa fer moltes coses,
i precisament no és estimar.
Recordar els teus petons,
m'han fet tornar del passat. 
Trampa mortal.
Saps que sense ells,
no em puc pas alimentar.
Porta'm a la lluna
i et sabré recompensar.
Què voldràs?
El viatge a l'infinit, 
ja fa temps que el tens pagat.
Torna quan et cansis de viatjar,
per les terres que mai et voldran.
Jo seguiré allí,
pensant,
que algun dia,
a la lluna, 
potser el teu cor em portarà.















diumenge, 19 de setembre del 2010

Camins

De camins i petjades,
en moltes situacions,
dibuixades.
Caminar sempre ha estat fàcil,
si saps on has d'anar.
El destí sempre et mostra,
la sorpresa del demà.
I no et queda altre remei,
que seguir caminant.
Doncs aquest sols ens porta,
realment,
on nosaltres volem anar.
Sempre hi ha un pic de distracció,
que ens pot fer perdre la direcció.
Però l'instint guia,
al camí marcat per la vida.
Ja t'hi pots encaparrar,
per molt que corris,
o vagis poc a poc,
el que hagis de viure,
viuràs.
El que hagis de sentir,
sentiràs.
Perquè en la línia de la vida
els camins ja estan marcats.





dissabte, 18 de setembre del 2010

Vi negre

Teixit amb el color de la sang,
vesteix la copa sàvia,
d'aquell que veu amb delit,
al veure que la vida s'acaba.
El transparent del cristall,
li mostra amb ironia,
com la visió pot canviar,
depenent del qui se'l mira.
El gust d'aquest vi és diferent.
Intens en la primera besada
i que esclata gola avall.
Provocant el desig,
de tornar-lo a tastar,
i deixar-se emportar,
si la set és el que el crida.
La copa ja es va acabant,
i el vermell de la sang,
deixa lloc al transparent,
del cristall de la copa.
Crec, que la tornaré a omplir.
És bo de compartir,
les petiteses de la vida,
que a una la fan feliç.























Vestits de nuvis

Quan et mires al mirall, 
serpentina de la vida,
per un dia vestida de blanc.
Recordes el pensament,
en el que pensaves no arribar,
a compartir la teva vida,
amb una altra part de braç.
I fer força tots dos junts,
us ajudarà apuntalar 
l'estendard que us farà de guia,
en l'intent de fer-vos grans.
D'esperit.
D'ànima.
De sentiments.
I sobretot, d'humanitat.
I si mai,
potser algun dia,
arribeu junts al final...
tingueu per suposat,
que recollireu els fruits,
que en el camí haureu sembrat.
El vestit serà l'anècdota.
La música un record.
Les llàgrimes d'alegria,
l'aigua que regarà,
el que la vida inicia...
la llavor, del vostre amor.















divendres, 17 de setembre del 2010

Com anar a la guerra...

Potser un petit pas no significa res.
I la lluita diària una debilitat...
Però jo no sé fer-ho d'altra manera,
que contemplant la realitat.
Cada dia és una perspectiva nova.
Un sentiment pròsper que creix.
El que m'ajuda a sortir del llit
i pensar que el meu jo,
d'alguna cosa serveix.
Per molt que la gent ho intenti,
i em trepitgi a cada instant,
tinc un "tu" una mica gran,
que sura enmig de tot aquest mar.
I encara que potser pensis,
que em falta un pèl de modèstia,
el mostrar-me tal com sóc,
m'ha portat a aquesta guerra.
No pateixis.
Vaig ben armada.
Innocència d'infant.
Experiència d'adult.
Paciència de gent gran.
Sols em falta esperar,
de nou,
les ganes de tornar a lluitar. 









dimecres, 15 de setembre del 2010

El món per un forat

Res és teu.
Ni tu mateixa.
Ni l'aire que respires,
doncs no te l'has guanyat.
El teu cos queda difuminat,
darrere aquesta túnica,
que amaga el teu pecat.
El pecat de ser dona, 
de patir,
de tenir fills i sentir.
De voler ser algú,
quan aquest algú t'ha eliminat.
En el seu món, 
tu no ets res
quan ells parlen al teu voltant.
La llibertat és un sentiment,
que tu mai arribaràs a provar.
Lluitaràs,
ploraràs i cridaràs,
però ningú et sentirà.
La teva veu forma part
d'un record del passat.
I que més dona,
si el teu destí ja està triat.
Veure el món per un forat.









dimarts, 14 de setembre del 2010

Per un petó...

Dolça,
divertida i sensual,
teva boca em convida,
al plaer del que s'estima.
Ningú més que tu i jo,
en sabem la forma i dibuix.
Resseguida al llarg dels anys,
que ens ha mostrat sense vergonya,
les juguesques dels amants.
En els teus llavis tendres,
no em puc pas equivocar.
Si el teu desig és estimar,
benvingut el que es desitja.
El sentiment no ens pot fallar.
Em costa tant retenir-me,
que no em puc imaginar,
tenir la teva boca
i no poder-me-la menjar.
Més si algun dia em castigues,
i em deixes d'estimar,
la teva boca et recordarà,
que per un petó,
petit i dolç,
series capaç de robar.




















diumenge, 12 de setembre del 2010

La prova del delicte

Jo li vaig dir:
Tu a mi no em crides.
Ell contestà:
D'aquí ja pots marxar.
Vaig tancar la porta,
i sense jo saber-ho,
em vaig obrir la llibertat.
Al carrer mirava enrere.
Ningú em seguia,
jo caminava endavant.
Les llàgrimes que queien
em feien recordar,
que ningú es propietari
del que no es vol donar.
Però la por encara em seguia.
La tenia a tocar.
El sentiment era tant gran,
que era difícil d'esborrar.
Esborrar les seves mans,
El fàstic de la seva pell.
El dolor que em va causar.
Quan ja no vaig poder més,
vaig deixar de córrer.
I en aquell moment, vaig recordar.
Encara tenia una prova
de la seva impunitat.
Vaig obrir la bossa,
i allí estava esperant.
Sempre recordaré moltes coses,
i una d'elles serà,
que la prova del delicte
va caure escales avall.





Dolça teranyina

Em guio per l'instint,
que em provoca la teva presència.
I t'enyoro molt abans de sentir-te.
Els minuts amb tu, 
són segons d'hores imaginades,
repassades al detall,
per tenir-les aprofitades.
Poc a poc,
se'm va oblidant,
el que era enyorar-te.
Fa tant de temps que no et tinc,
que el cor se m'ha fet fort
amb la dolça teranyina,
que embolcalla 
el meu dolor.
La teva imatge queda llunyana,
esborrada en el temps.
Es desdibuixa en l'ànima,
el passat i el present,
d'aquest que un dia, 
fou el nostre sentiment.
S'ha de ser conseqüent,
amb les decisions preses.
Llàstima que d'això el cor no n'entén.
I ell,
encara pensa, innocent,
que voltant la cantonada
em trobaré amb el teu alè.













divendres, 10 de setembre del 2010

Mare

Tot el que sóc és gràcies a tu.
Tot el que has fet no té preu.
I el que fas, mai t'ho podré pagar.
La meva guia.
El meu consol.
La meva ajuda.
El meu suport.
L'amor incondicional que no es ven.
El que creix dia a dia.
Doncs aquest, ens naix de dins la pell.
La que mai demana,
i tot ho dona.
La que sempre riu,
i tot ho perdona.
La que tot ho sap i endevina,
sense sentir-me la veu
i sols d'una mirada descobreix, 
les flaqueses del dia a dia.
No puc, 
ni vull imaginar el mon sense tu.
Mare, agafa'm de la mà ben fort.
Caminarem sense pressa,
el que ens queda de camí,
per aprendre que les dues juntes 
som el que millor tenim.





















dimecres, 8 de setembre del 2010

Jo

Això és tot el que ella vol.
Això tot el que necessita.
La companyia del silenci,
per seguir la travessia.
Respirar l'aire humit,
i sentir-se de nou viva.
Despertar d'aquell malson
que sempre la martiritza.
Recordar aquells instants
la fan morir en vida.
Ni l'aire del teu cor,
la guia a la sortida.
Sempre amaga un gran secret,
que amb ella morirà.
La veu se li estrangula,
si d'ell en vol parlar.
El record és una trampa.
L'oblit és un desig.
L'amor és el sentit
que encara la manté viva.
Les ànimes mai són el que semblen.
La por sempre és el que mostra.
La paraula no sempre diu
el que el cor per ella crida.

















dimarts, 7 de setembre del 2010

Llum

No necessito pas que el sol em guii,
per saber quin camí seguir.
Puc ser la teva llum,
sense que tu vinguis a mi.
Sabré guiar-te per la fosca,
com aquell que busca un tresor amagat.
La ix del mapa serà,
el que tu desitgis en ell trobar.
No tinguis por.
Sé per on he de caminar.
La llum de l'esperança,
es vesteix de tots colors,
per il·luminar-nos quan la vida
ens porta cap el dolor.
No necessito veure't,
la intuïció és suficient
per guiar-me cap a tu,
en el pitjor dels moments.
La teva llum,
és la teva força.
Procura que no s'apagui mai.
I si ho fa, tranquil...
Tinc llumins de reserva
per encendre la foguera
que il·lumini el teu destí.















dilluns, 6 de setembre del 2010

Encisadora

Tu ja saps lo difícil que em resulta,
oblidar-me dels teus ulls?
De mirada encisadora,
no et fa falta obrir la boca,
per dir-me amb paraules
el que de vegades s'equivoca.
Ho fem fàcil per un cop
i sense obrir-la ens ho podem dir tot. 
Depenent del nostre desig,
i les ganes de sentir, 
que tingui el nostre cor.
Sovint les paraules es perden
si sols es porten en la ment.
Les mirades queden,
quietes,
esperant el millor moment.
Una mirada és tot.
Una mirada creix.
Una mirada pot dir
el que la paraula defineix.
Encisadora,
la mirada, és.