La inspiració en mi es va acabar.
No et preocupis.
Ara ja ho puc suportar.
Llàstima dels esforços,
per mantenir la casa en peu.
El desig era tant gran,
que potser no vaig saber vigilar,
el que s'amagava dins teu.
T'has oblidat dels meus petons?
La dolçor dels teus llavis,
ha quedat segellada,
dins del que em pensava meu.
Però el que mai em podràs prendre,
el que sempre retindré
i mai podré oblidar,
és que en algun moment,
segur que em vas estimar.
Ja no sóc la teva musa.
Ho sé.
El que tu no saps.
És que al final,
segur que ho tornaré a ser.
Digues-li vanitat.
Però a les muses de veritat,
ens agraden,
com a tu,
els grans reptes disfressats.
Malgrat l'artista no tengui imaginació, sempre seràs la musa/escriptora que trascriu amb exactitut els sentiments al paper, amb la bona visió, que maldament pareix que l'amor se pugui allunyar, o fa per acostar-se amb més força, més inspiració...
ResponEliminaExtranya circularitat; les muses, es clar conviuen amb les relacions de parella pero són la inspiració o es materialitzen en la dona estimada? Dins la segona d'aquestes opcions la contradicció es troba entre la convivència i l'amor romàntic/espiritualitat. Pero moltes parelles es prenen el repte de seguir convivint, es donen un cop i un altre "una oportunitat més". I vés, que no fariem per algú amb qui ho tenim tot?
ResponElimina