dijous, 22 de desembre del 2011

S'ha de tenir sort

Un tros de paper
ens obre la ment
a les il·lusions de tota una vida,
un instant petit, 
gran fet.
Viatjo sense pensar
si faig bé o mal
amb lleugeresa de sentiments
que m'ensenyen, de nou,
a caminar.
Somriures.
Cava amb copes de cristall.
La possibilitat de somiar
sense haver de sobte,
despertar.
Qui no voldria fer
el moment etern,
per no tenir mai més que lluitar.
Les llàgrimes seran felicitat reflectida,
abraçades al carrer
on els cors, 
tindran un sol batec.
Em queda un dubte per saber.
El número que he comprat
inclou tota la vida al teu costat?
Desig infinit sense haver-lo de disfressar.
Vull ser allò que notes a faltar
quan no respires de mi
doncs així sabré,
que quan la nit et ve a bressar
abans de somiar,
sóc la que et fa tancar els ulls
amb pau i tranquil·litat.
Lo millor de mi 
sense cap sorteig
sempre teu serà. 
Un tros de paper
ens obre la ment,
a les il·lusions de tota una vida...