Si ens parem a pensar potser l'infinit no és tan gran, potser sigui un instant que perdura en el temps; simplement un moment que ens invita a escurçar distàncies entre el que ens imaginem i el que tenim o desitgem. Un simple sospir dins la immensitat. Un record fugaç que sempre em buscat. És més fàcil mentir-nos que afrontar la realitat. Però el temps tot ho cura i allò que en diem infinit es fa tant petit que es difícil de pensar que mai la realitat va passar o existir.
Potser ens podrem trobar en la pròxima estació i farem camí plegats. Seurem junts i ens mirarem als ulls. Els llavis no es podran desapegar. Olorarem la nostra pell que ens explicarà la nostra vida i ens tocarem amb els dits pensant que tot no és un miratge causat per la necessitat de la nostra ment i del nostre cor. El seu batec serà la nostra música; i l'aire l'aliment per subsistir. No necessitarem res més. No necessitarem a ningú més. Sols nosaltres serem necessaris per seguir a partir d'aquest moment el nostre viatge.
