diumenge, 18 d’abril del 2010

Simplement


Si ens parem a pensar
potser l'infinit no és tan gran,
potser sigui un instant
que perdura en el temps;
simplement
un moment
que ens invita a escurçar distàncies
entre el que ens imaginem
i el que tenim o desitgem.
Un simple sospir
dins la immensitat.
Un record fugaç
que sempre em buscat.
És més fàcil mentir-nos
que afrontar la realitat.
Però el temps tot ho cura
i allò que en diem infinit
es fa tant petit
que es difícil de pensar
que mai la realitat
va passar o existir.










La pròxima estació.

Potser ens podrem trobar 
en la pròxima estació
i farem camí plegats.
Seurem junts
i ens mirarem als ulls.
Els llavis no es podran desapegar.
Olorarem la nostra pell
que ens explicarà la nostra vida
i ens tocarem amb els dits
pensant que tot no és un miratge
causat per la necessitat de la nostra ment
i del nostre cor.
El seu batec 
serà la nostra música;
i l'aire l'aliment per subsistir.
No necessitarem res més.
No necessitarem a ningú més.
Sols nosaltres serem necessaris
per seguir a partir d'aquest moment
el nostre viatge.