dissabte, 30 de juliol del 2011

Retorn a l'origen

Sospesant el moviment
en la natura escrit
inert i viu.
Motiu del que sempre es present
parat en el temps.
El que a simple vista no es veu.
I sols ho veu qui vol mirar.
Resultat del que es sent
i a vegades,
es deixa ensenyar.
Retorn a l'origen.
A la forma natural.
A l'estat inicial
on tot va començar.
La visió d'un geni
que ens ensenya a estimar
la petitesa del que mai
ens ha deixat d'envoltar.
Doncs sí és cert
que les coses petites, 
sovint són,
les que més ens deixen captivar.
Tot el que és
sempre ha estat.
Sols els genis
ens ho saben explicar.
En la seva imaginació
hi viu sempre,
la realitat.



dijous, 28 de juliol del 2011

Amb calma

Allò que no té pressa
i es belluga amb la brisa
d'una nit de calor eterna.
Escriurem històries,
amb calma.
Doncs no voldrem que s'acabin
quan tot just,
s'inicia la conversa.
No em fa res patir calor.
Sense roba,
amb tu, 
sempre estic millor.
Serà que la calma presagia tempesta.
Això, seria genial.
Moure cel i terra
i després al teu costat,
descansar.
Sense pensar.
Ni respirar.
Sols tocar,
el que en somnis
sempre he imaginat.
Amb calma m'agradaria tornar a provar
el que per uns instants,
m'has deixat tastar.
Tancaré els ulls 
per començar a somiar.
Sempre,
amb el teu permís,
es clar.



































dimecres, 27 de juliol del 2011

I si...

I si tu
algun dia fossis jo?
I si el mai
mai fos ningú?
I si el temps es fes etern
en un instant
en el teu cel?
L'amor no seria de paper.
Seria resistent com l'acer.
I si...
I si no...
De dubtes ja no en vull pas tenir.
Escrit està
el que ha de ser.
La valentia a la butxaca.
En l'ànima,
el control.
L'amor entre espatlla i espatlla
i en els meus llavis
ja ho saps,
el que sols et dono jo.
La millor decisió no la pren el cap.
Sempre, 
la fa el cor.







diumenge, 24 de juliol del 2011

De color blau turquesa

M'imagino caminant
per aquest blau i pur cristall.
De formes irregulars
amb dolç compàs 
que ballarà el sentiment
que se li vulgui donar.
Sinuoses en el primer moment
turquesa em vesteix la pell
de l'aigua freda,
que guarda el seu recipient.
Canvia segons el raig del sol.
Amb la penombra
arriba el seu color fosc
Quan la miro m'entra el desig
de banyar-me en el seu interior
No és cap secret.
Una de les meves passions.
Tenir a casa 
un trosset de mar
per remullar-me les calors.





dissabte, 23 de juliol del 2011

Ara, ja ho saps

L'essència de l'exclusivitat 
a vegades va de centímetres.
De paraules.
D'actes o de mirades.
El que ens agradaria ser
i el que som.
El que se'ns dibuixa 
en la nostra imaginació.
Una realitat fictícia
que en aquesta,
sempre és real.
El que es petit o gran
no ho es mesura amb pams.
Si no amb lo que podem sentir.
Com es dibuixa l'ànima 
si aquesta,
no es pot tocar?
Que m'ho diguin a mi.
L'únic que intento fer
és fer-te sentir bé.
Sóc tota teva.
Meva potser.
Mai ho sabré.
El temps passat,
ja no es pot recuperar.
Ara, ja ho saps.



















divendres, 22 de juliol del 2011

1000

Mil raons encara són poques.
Cada dia en descobreixo una més
per afegir-la dins al meu sac.
El meu cel s'obre a cada instant
però no per ser un àngel,
precisament.
Potser quan tornis descobriràs
que una part de mi ha canviat,
s'ha tornat gran
i que sense ales,
ha aprés a volar.
No pateixis,
a caure també m'he entrenat.
Es bo de saber
de totes les possibilitats.
De les que fan bé i de les que fan mal.
Tot fa créixer i madurar.
Sí, segur que t'he trobat a faltar
però l'experiència m'ha ensenyat
que el més primordial,
respirar,
em surt, ni que no et tingui al meu costat.
No és màgia.
És realitat.









Com sempre et dic

La ment té aquesta capacitat
d'esborrar errors
d'oblidar passats no desitjats.
D'imaginar persones
que sovint,
no són reals
i que sols viuen en el nostre cap.
El cor,
és un cas apart.
Aquest batega sense control
sense importar morir
de sobredosi al seu destí.
Em fumo el llapis
amb el que escric
i li trec punxa al que dic
per veure, 
si algun cop per fi,
llegeixes entre línies 
i ets valent
per agafar les banyes d'allò
que per mi
potser té tot el sentit.
Et dono pistes.
No cal ser el més bonic.
Ni el que millor sap estimar.
Sols, el que em vol a mi.
La ment té aquesta capacitat.
Oblidar.
Esborrar.
Imaginar.
Construir.
El saber és tot allò
que ens fa viure amb intensitat.
Com sempre et dic
la vida sols té un sentit.
Anar a contracorrent,
no crec que sigui per a mi.
Però hi vaig. 
Serà que sóc així.
La que s'entossudeix
en pensar,
que potser un trosset de tu
algun dia,
serà per a mi.





dijous, 21 de juliol del 2011

Sols t'has de deixar portar

Voldria immortalitzar el moment
on la ment deixa d'imaginar
per donar pas a l'acció 
de recórrer sense impunitat
de tocar tot allò
que de normal,
no m'està permès.
Per sort no hi ha barreres
quan el desig està en joc.
I em moc lliurement pel teu cos
doncs ja he pagat peatge
quan vaig tenir el coratge
de menjar-me,
el que realment vull.
Tan difícil no és.
Sols t'has de deixar portar.
Arriscar és el verb
que desitja la nostra carn.
Qui sap seguir el seu instint
té molt de guanyat.
Doncs sap que el guanyador
és sempre el millor postor.
Així, 
podem jugar tots dos.
Tu mous fitxa i jo trec as
i qui sap,
si repetir no serà condició
si no la nostra realitat.





























dimecres, 20 de juliol del 2011

De tot s'aprèn

Les pors de la nit diuen
que juguen a amagar
però la realitat em conta
que no es veritat tot el que s'escolta
de la boca,
que mai no sap callar.
La que et diu
que ja no formes part del seu espai
i dibuixa sentiments trencats
quan s'imagina el que no és.
Els fantasmes es fan grans
sense cap impunitat 
quan no puc lluitar
contra un fum
que es fa difícil d'apagar.
Com t'he d'explicar
que per mi,
ets el més important?
Sola estic,
quan em deixes i te'n vas.
En aquesta immensitat de llit,
en aquest precís instant,
en un segon,
en un moment,
tancant els ulls
quan ja no hi ets.
Saps?
De tot s'aprèn.
Fins i tot a oblidar.
















diumenge, 17 de juliol del 2011

Emoció s'escriu amb...

M'imagino com sóc.
Petita.
En caixa prima.
Amb llaç coronada,
plena de purpurina.
Colant-me en la teva vida
dibuixant-te un somriure
que cada cop,
vull fer més gran.
Tot el que és bo,
pot ser genial.
Emoció, s'escriu amb...
El dia a dia.
A cada traç.
Amb aire de muntanya
i brisa de mar.
Amb imaginació d'infant
i desig d'amant.
Amb tot el que tu vulguis
si et quedes al meu costat.
Sols de mirar-te ja ho tinc clar.
Emoció s'escriu, 
amb e d'estimar.





Un dolç final

En blanc.
Deixaré la ment en blanc.
Camins oblidats 
de records llunyans
camuflats dins el meu temps.
En línia recta aniré
pensant, que potser,
és lo millor que puc fer.
El resultat em donarà la raó
o potser me la traurà.
Però no em penediré mai de res.
Sols del que no vaig provar. 
La inèrcia que em mou el cos,
espero tingui un dolç final
i em trobi,
com sempre he volgut,
refugiada en el teu al·lè.



dissabte, 16 de juliol del 2011

Anhel

Segueixo el compàs i recordo
que et vaig mentir,
quan vas marxar.
Et vaig dir
que estaria bé 
que el temps aniria ràpid
i que tornaries aviat.
L'anhel em va distorsionar
la realitat.
És com l'ou que volem trencar
i després ens pena.
És la por del començar
i després ens dona per pensar
que ho podríem haver fet abans.
Ningú és sap a si mateix,
del tot, enganyar.
Per això tenim orelles.
Per que algú ens digui les mentides
que de tant en tant,
volem escoltar.
El meu anhel es un petit fil.
Un dibuix a mig pintar.
Allò que creix i no minva mai.
Un sentiment.
Una curiositat.
Un desig al que li costa d'arribar
des del dia que el teu cor,
amb aires innocents,
em va ensenyar a somiar.









De pronoms vestits

Quan sóc de mi
no sóc de tu,
qui sap si d'ell
o de ningú.
Amb un nosaltres tot es desfà
i el desig es torna
com no,
de nou, real.
A vosaltres que us he d'explicar
si sabeu tot el que he escrit.
La imaginació és el teu poder
que ells han de saber desxifrar,
quan el meu mi
és el teu tu
a estones d'ell.
Entre nosaltres guardarem
els vostres secrets
que viuen amb ells.
Mi
Tu
Ell
Nosaltres 
Vosaltres
Ells
Trossets.
Sempre trossets
de pronoms vestits
dels sentiments més bells.





dissabte, 2 de juliol del 2011

El que no ens mata, ens fa més forts.

La valentia com argument
és el peix que es mossega la cua
nedant contracorrent
enmig d'aigua bruta.
La solució no és del qui crida.
La solució és del que actua.
I encara que la nostra ment
es tanqui en banda,
sempre hem de tenir el cor valent
d'arriscar pel que es lluita,
d'arriscar pel que un sent.
Per que això és el que ens fa lliures
i tenir el cor calent.
La llibertat no són paraules
que un dia s'emporta el vent.
Són actes i sentiments
que ens fa grans a temps complert.
La valentia no té mida,
la grandària la fa un mateix.
L'instint de supervivència
ens guia per camins estranys.
Però igual ens fa respirar,
doncs tot el que és viu,
segueix lluitant.
Per sort,
viure,
no és de covards.





divendres, 1 de juliol del 2011

Vestits a mida

Sóc les costures d'aquest vestit
desgastat pel temps
que sempre penses reciclar
i et fa pena de tirar.
Allò que crida l'atenció,
a vegades,
no és el més impressionant.
Lila és el meu color.
O el que tu em vulguis pintar.
Ho no...
He canviat d'opinió. 
Ara la que pinto sóc jo.
La que pren les decisions
nua o vestida,
això dona igual.
La meva llei ha canviat.
Tu així ho vas decidir,
el dia que em vas dir
que jo era per tu un joc.
Canviaré de patró.
Em faré un vestit nou.
L'amor no té espais buits
que no es puguin tornar a omplir.
Ho sento ja has fet tard.
Ningú és especial
però tothom s'hi vol sentir.